dilluns, 21 d’abril del 2008

Tancat per Vacances

Segons deia Francesc Pujols, en una de les seves frases-profecies més immortals i que tan de bo s'acabi realitzant, arribarà un dia en el qual els catalans anirem pel món i ho tindrem tot pagat. Ens oferiran hotels de cinc estrelles i súper luxe totalment gratuïts i la gent voldrà ser catalana abans que milionari.
Mentre esperem aquest dia, nosaltres seguirem pensant en marxar de vacances aquest estiu sense moltes despeses. Marxar, com més lluny millor. Viatjar pel món per conèixer noves cultures, nous països estrangers com ara Espanya... sí, sí ho heu sentit bé. Per alguns de nosaltres, i cada cop més, Catalunya no és Espanya i ho diem sense por. Però resulta que per alguns dels altres, sense anar més lluny un alt directiu de SEAT, resulta que la marca SEAT no posa noms de ciutats catalanes als seus cotxes perquè SEAT és espanyola. En resum, que els de SEAT tenen clar que Catalunya no és Espanya.
Fer el guiri uns dies, amb les sandàlies i els mitjons, i oblidar la sequera que ens amoïna amb un bon gelat italià en alguna plaça veneciana. Fer fotografies als bitllets de dòlar per fer front a la recessió que ens obsessiona. Anar a dormir a les tantes de la matinada per emular alguns dels nostres herois culés. I, sobretot, recuperar forces per quan arribi l'extracte de la targeta de crèdit i us caigui la llosa del remordiment mentre pens, doncs a la terrassa de casa no s'està pas tan malament.

... per fregir espàrrecs

Una de les coses que més trobo a faltar vivint en una ciutat tan ciutat com Brussel.les és poder caminar, després d'una bona pluja pel bosc i collint aquí i allí alguns espàrrecs, alguns cargols, bolets quan toca. Coses d'ahver nascut just al costat d'un bosc, tampoc creguis que sóc la Heidi eh! La gent que viu prop de Collserola segur que m'entén bé. I avui especialment m'he aixecat amb unes ganes boges d'anar al bosc, corrent, no amb la tranquilitat i la calma d'olorar la pinassa molla, o de veure com la falguera ha reviscut, o el verd poètic, no no, avui m'he aixecat amb verdader MONO de bosc.
No, sento dins meu un rósec que m'empeny i m'emprenya, sento créixer un nyic nyic que crida, com els Aliens o en Pujol de Desafio Total, sento la veueta a qui ja no poden tapar-li la boca, sento que creix dins meu el català emprenyat. I casualment ho sento quan veig una embarassada, feliça i radiant per dins, però amb una cara de mala llet oficial i professional i cridar amb aquelles poques ganes, Viva España viva el rei! Ho entens oi? M'entren unes ganes terribles de sortir cap al bosc corrents, fugint, i refugiar-me als ocellets i als espàrrecs que m'esperen ben tranquils, i que no saben ni què és espanya, ni qui és el rei. I mira, m'entra la vena pedagògica, aquesta tan de moda, i els hi dic, als espàrrecs sobretot: mireu, us ensenyaré una mica què és espanya i qui és el rei.
I res, doncs me'ls enduc a casa, els poso a la paella, i oli en un llum! Els rego ben regats i els hi vaig explicant: mireu, això no és cap trasvasament d'oli, és simplement que us estic preparant per menjar-vos i us rego les conciències. Segur que n'hi haurà algun entre vosaltres que dirà, ep no patiu que és ben ncessari! i jo diré si, i tant, i tu seràs el primer.
I els altres diran, escolta i per què li fas cas a aqust? I l'espàrrec més gros, el que semblava que arribaria més lluny diu: mira jo el què crec és que s'hauria de visualtitzar que soc el qui mano aquí i hauria d'entrar en el nostre consell de direcció de la paella. I ja veureu com negocio amb el cuiner per a que rebem sal i pebre en abundància! I els altres, ostre, i tu perquè? I l'altre doncs home, perquè era alcalde allà a la mata. I els altres, doncs no ho veiem clar.
I mentrestant, el foc fent xup xup, i jo amb salivera... mmmmmmmmmmmm que bons!!!!

Espàrrec per abril
compte amb el bacil!

dimecres, 9 d’abril del 2008

La guerra de l'aigua

La Batalla de l'Ebre, iniciada en plena canícula estival del 1938, fou un intens combat entre les tropes republicanes i l'exèrcit feixista de Franco. Les aigües de l'Ebre foren testimoni mut de la derrota de les tropes republicanes i l'avenç imparable dels feixistes envers Barcelona. Les aigües de l'Ebre van veure com persones d'un mateix poble es matava entre sí.
Com en el passat, uns cinquanta anys després la Batalla de l'Ebre tornem a tenir una guerra, ara per sort sense sang. L'Ebre torna a ser el testimoni mut d'una guerra, entre gent del mateix poble, amb les seves aigües de teló de fons. L'Ebre és el riu més cabalós de la Península Ibèrica i recull, entre molts d'altres, les aigües del Segre.
Una guerra entre territoris per un bé molt preuat que és l'aigua. Una guerra que, com antany, provoca la confrontació entre territoris, divisió dins d'alguns ajuntaments o l'emprenyamenta d'aquells que realment necessiten l'aigua. Potser aquesta confrontació, divisió o emprenyamenta ens l'hem buscat nosaltres mateixos. Perquè en temps de sequera és quan hom recorda que l'aigua és un líquid preciós. Durant molt de temps, potser massa, hem actuat com si el nostre país fos un país ric d'aquest líquid insípid i transparent. Quan, potser, estàvem certificant la mort dels rius.

... per fer suc de taronja

L'època de les taronges, de les bones taronges, ja ha passat. És pel gener, quan hi ha aquelles taronges dolçes com la mel, plenes de suc, grosses, que fins i tot et donen ganes de menjar-t'en la pell. Però a mi el que més m'agrada fer-ne és suc. Litres i litres de suc de taronja, i si és el suc de les taronges de gener encara més, perquè no cal ficar-hi sucre, ni mel, ni cap altre edulcorant natural o artificial.
De fet m'agrada tant el suc que he decidit voluntàriament convertir-me oficialment en adicte. I no creguis, té moltes avantatges convertir'se en un ionqui de la vitamnia C!
Doncs l'estalvi increïble en aigua per començar. Bevem litres i litres d'aigua, i si el rei conseller baltasar ( jo crec que són una mateixa persona) ja ha donat la senyal d'alarma, perquè hauríem de preocupar-nos per el transvasament del segre, o comprar aigua a l'ebre o portar aigua del roina? Res home res, el suc de taronja és el futur! I no només això sinó que podríem convertir totes aqeustes urbanitzacions que han sortit com bolets i que sembla que estan al darrere de la crisi immobiliaria altre cop en camps de tarongers. Imagineu el no escenari de especulació cítrica, no seria molt millor una bombolla tarongil, que una bombolla immobiliaria?
I si no us acaba de fer el pes l'especulció immobiliaria, doncs res, a cultivar taronges per la salut, ara que venen les alergies primaverals i els refredats de canvi de temps, no seria maco fer-se ric contribuint al benestar general de la ent? Ja ho crec!! Jo m'hi poso de seguit, algun inversor em podria deixar un milionet d'euros i un camp de tarongers prop de la costa???

Suc de taronja...
espre'm l'esponja!!!

El cinema

Hi ha qui diu que a voltes la realitat supera la ficció o que la ficció beu de la realitat per cercar la inspiració. Ara bé, hi ha dies en que la realitat s'inspira en la ficció. En voleu alguns exemples?
Recordeu una pel·lícula anomenada Sabrina? És una pel·lícula de l'any 1995 on Harrison Ford s'enamora primer de manera falsa per utilitzar Sabrina, protagonitzada per Julia Ormond, en benefici propi i després de veritat. La pel·lícula és un remake de la pel·lícula homònima, de l'any 1954, protagonitzada per unes estrelles de no res: Humphrey Bogart, Audrey Hepburn i William Holden. Hi ha qui diu, que el matrimoni Sarkozy i Bruni és l'arma perfecta de Sarkozy per posar cortines de fum a les polítques polèmiques empreses per en súper-Sarko.
Precisament en súper-Sarko s'ha convertit en un dels primers mandataris occidentals en amenaçar amb un possible boicot als Jocs Olímpics de Pekin a causa de la repressió de l'estat xinès a la seva pròpia regió del Tibet. Un Tibet protagonista de moltes pel·lícules entre d'altres una protagonitzada per Brad Pitt: Seven years in Tibet Precisament en aquesta pel·lícula s'hi retrata com la República Popular de la Xina envaeix el Tibet, i de resultes d'aquesta pel·lícula el règim comunista de la Xina no veu amb bons ulls el pobre Brad Pitt. És més, en Brad Pitt té prohibida l'entrada a territori xinès a causa d'aquesta pel·lícula.
Igual de prohibida tenen l'entrada certs prospectors de la Generalitat en certs camps de la Cerdanya. Uns camps i unes prospeccions per estudiar la viabilitat de portar, puntualment, aigua del Segre cap al sistema del Ter-Llobregat. I és que aquesta sequera tan persistent fa buscar solucions al Govern de la Generalitat. Solucions com els transvassaments emmascarts o les lleis de sequera. Sembla talment aquella pel·lícula ... els Intocables on Elliot Ness, encarnat per Kevin Costner, lluitava, en plena \emph{llei seca}, contra Al Capone, protagonitzat per Robert de Niro.

... per cosir vores

Des de que he agafat la mala costum d'arrossegar els peus, em trobo que tinc les vores dels pantalons ben destrossades. Menjades, retallades, gastades, digue-li com vullguis. Però és clar, quan camino pel carrer em fa una mica de vergonya, anar a la moda dels 90 però sense voler.
Home, ha estat una mica la setmana santa, que tendeix a produïr aquets efecte en mi, caminar com un penitent, i també això de la neu. Oi que fa gràcia caminar i anar fent solcs de neu i veient el rastre que va quedant ? Bé, no sé si fa molta gràcia, però al menys és curiós i no m'estic de fer-ho sempre que veig una mica de neu, que és molt de tant en tant ! Ja sé alló de la neu i les carreteres, i el perill, i les molèsties, i els homes del temps a qui persegueix la màfia del turisme, però mira, a mi quan neva m'entra el bon humor. Que els hi preguntin als regants del Segre si no estarien contents amb nevades a Barcelona cada dia! O i tant, és un bé de Déu. Sempre
és clar, que no em tr obi al Tibet enmig d'una manifestació antixinesa i em comenci a caure neu olímpica. Llavors el tema de la neu ja no em faria tanta gràcia. Però si plou i neva en vacances, jo crec que encara és millor, més temps per arrossegar els peus pel carrer, sense por d'haver d'anar a cap oficina. El que passa es que després les vores es mullen, s'assequen malament, s'arrosseguen, i tenim aquell espectacle tan poc edificant de les veure baixos dels pantalons ben marronets i esfilagarsats. Jo, en matèria de vetes i fils, em declaro un ferm partidari de la renovació continua, i no m'estic d'intentar sempre que puc cosir les vores que tinc desfetes.
Si, però no és tan fàcil eh ? I amb els texans encara menys. Són durs com una pedra. Casi tan durs com estan tots els polítics ara després de les eleccions, uns negociant si els peguen amb una guia de telèfons o amb el clàssic fuet, i els altres mirant de si poden trobar un consens per acabar els uns amb els altres en unes eleccions internes. Això de les primàries d'Esquerra és una mica com sargir vores. Oi que queda modern i fashion això dels pantalons desfetes i les primàries tipus americà ? Doncs perquè tocar-ho i tacar-ho amb tisores, navalles i altres instruments de tall profund per acabar amb tot el què sembli que fa nosa ? Mira, saps què et dic, que millor em deixo les vores sense cosir i encara semblaré més modern !!!

dilluns, 17 de març del 2008

la democràcia del Chiki, chiki

Sembla que la democràcia és injusta. Per una banda la majoria de candidats que concorren a les eleccions sempre guanyen. I per l'altra aquells que esperàvem quelcom més d'aquestes eleccions ens sentim una mica defraudats.



Què se n'ha fet de la gent que el dia 1 de Desembre reclamava, entre moltes altres coses i com a molt mínim, responsabilitats per la (mala) gestió del caos de rodalies i les obres de l'AVE? On ha anat a parar tota aquella gent que va perdre molts quartos durant l'apagada del passat estiu? Algú em pot respondre a on és el Català Emprenyat?
Sembla que la campanya ideada, entre d'altres, per en Zaragoza ha sorgit efecte. La campanya compte que vindrà el llop s'ha convertit en efecte crida cap al vot malanomenat útil i la desactivaci\'o, com per art d'encanteri, del Català Emprenyat.



Una campanya, aquesta campanya de can PSC, que amb prou feines ha aportat alguna idea nova, algun debat o una proposta realment trencadora. Simplement s'han limitat a dir: voteu-nos que nom\'es nosaltres us protegirem del dolents



Potser si els participants del concurs Salvemos Eurovisión s'haguessin encarregat de fer una campanya de l'estil saragossià en contra d'en Chikilicuatre, ara en Rodolfo Chikilicuatre no seria el representant de l'estat espanyol a l'Eurovision song Contest, a Eurovisió. Però la democràcia ja ho té aixà, encara que a molts els hi costi de d'acceptar, a voltes guanyen uns i a voltes d'altres. I ara li ha tocat al Baila el chiki, chiki.



Addenda Us afegim la versió que es presentarà a Eurovisió després de retocar la lletra per fer-la políticament correcta.