L'espai del Bon Rotllo

Tancat per Vacances

2008-04-21T08:42:00.000+02:00

Segons deia Francesc Pujols, en una de les seves frases-profecies més immortals i que tan de bo s'acabi realitzant, arribarà un dia en el qual els catalans anirem pel món i ho tindrem tot pagat. Ens oferiran hotels de cinc estrelles i súper luxe totalment gratuïts i la gent voldrà ser catalana abans que milionari.
Mentre esperem aquest dia, nosaltres seguirem pensant en marxar de vacances aquest estiu sense moltes despeses. Marxar, com més lluny millor. Viatjar pel món per conèixer noves cultures, nous països estrangers com ara Espanya... sí, sí ho heu sentit bé. Per alguns de nosaltres, i cada cop més, Catalunya no és Espanya i ho diem sense por. Però resulta que per alguns dels altres, sense anar més lluny un alt directiu de SEAT, resulta que la marca SEAT no posa noms de ciutats catalanes als seus cotxes perquè SEAT és espanyola. En resum, que els de SEAT tenen clar que Catalunya no és Espanya.
Fer el guiri uns dies, amb les sandàlies i els mitjons, i oblidar la sequera que ens amoïna amb un bon gelat italià en alguna plaça veneciana. Fer fotografies als bitllets de dòlar per fer front a la recessió que ens obsessiona. Anar a dormir a les tantes de la matinada per emular alguns dels nostres herois culés. I, sobretot, recuperar forces per quan arribi l'extracte de la targeta de crèdit i us caigui la llosa del remordiment mentre pens, doncs a la terrassa de casa no s'està pas tan malament.

... per fregir espàrrecs

2008-04-21T08:41:00.000+02:00

Una de les coses que més trobo a faltar vivint en una ciutat tan ciutat com Brussel.les és poder caminar, després d'una bona pluja pel bosc i collint aquí i allí alguns espàrrecs, alguns cargols, bolets quan toca. Coses d'ahver nascut just al costat d'un bosc, tampoc creguis que sóc la Heidi eh! La gent que viu prop de Collserola segur que m'entén bé. I avui especialment m'he aixecat amb unes ganes boges d'anar al bosc, corrent, no amb la tranquilitat i la calma d'olorar la pinassa molla, o de veure com la falguera ha reviscut, o el verd poètic, no no, avui m'he aixecat amb verdader MONO de bosc.
No, sento dins meu un rósec que m'empeny i m'emprenya, sento créixer un nyic nyic que crida, com els Aliens o en Pujol de Desafio Total, sento la veueta a qui ja no poden tapar-li la boca, sento que creix dins meu el català emprenyat. I casualment ho sento quan veig una embarassada, feliça i radiant per dins, però amb una cara de mala llet oficial i professional i cridar amb aquelles poques ganes, Viva España viva el rei! Ho entens oi? M'entren unes ganes terribles de sortir cap al bosc corrents, fugint, i refugiar-me als ocellets i als espàrrecs que m'esperen ben tranquils, i que no saben ni què és espanya, ni qui és el rei. I mira, m'entra la vena pedagògica, aquesta tan de moda, i els hi dic, als espàrrecs sobretot: mireu, us ensenyaré una mica què és espanya i qui és el rei.
I res, doncs me'ls enduc a casa, els poso a la paella, i oli en un llum! Els rego ben regats i els hi vaig explicant: mireu, això no és cap trasvasament d'oli, és simplement que us estic preparant per menjar-vos i us rego les conciències. Segur que n'hi haurà algun entre vosaltres que dirà, ep no patiu que és ben ncessari! i jo diré si, i tant, i tu seràs el primer.
I els altres diran, escolta i per què li fas cas a aqust? I l'espàrrec més gros, el que semblava que arribaria més lluny diu: mira jo el què crec és que s'hauria de visualtitzar que soc el qui mano aquí i hauria d'entrar en el nostre consell de direcció de la paella. I ja veureu com negocio amb el cuiner per a que rebem sal i pebre en abundància! I els altres, ostre, i tu perquè? I l'altre doncs home, perquè era alcalde allà a la mata. I els altres, doncs no ho veiem clar.
I mentrestant, el foc fent xup xup, i jo amb salivera... mmmmmmmmmmmm que bons!!!!

Espàrrec per abril
compte amb el bacil!

La guerra de l'aigua

2008-04-09T10:12:00.000+02:00

La Batalla de l'Ebre, iniciada en plena canícula estival del 1938, fou un intens combat entre les tropes republicanes i l'exèrcit feixista de Franco. Les aigües de l'Ebre foren testimoni mut de la derrota de les tropes republicanes i l'avenç imparable dels feixistes envers Barcelona. Les aigües de l'Ebre van veure com persones d'un mateix poble es matava entre sí.
Com en el passat, uns cinquanta anys després la Batalla de l'Ebre tornem a tenir una guerra, ara per sort sense sang. L'Ebre torna a ser el testimoni mut d'una guerra, entre gent del mateix poble, amb les seves aigües de teló de fons. L'Ebre és el riu més cabalós de la Península Ibèrica i recull, entre molts d'altres, les aigües del Segre.
Una guerra entre territoris per un bé molt preuat que és l'aigua. Una guerra que, com antany, provoca la confrontació entre territoris, divisió dins d'alguns ajuntaments o l'emprenyamenta d'aquells que realment necessiten l'aigua. Potser aquesta confrontació, divisió o emprenyamenta ens l'hem buscat nosaltres mateixos. Perquè en temps de sequera és quan hom recorda que l'aigua és un líquid preciós. Durant molt de temps, potser massa, hem actuat com si el nostre país fos un país ric d'aquest líquid insípid i transparent. Quan, potser, estàvem certificant la mort dels rius.

... per fer suc de taronja

2008-04-09T10:10:00.000+02:00

L'època de les taronges, de les bones taronges, ja ha passat. És pel gener, quan hi ha aquelles taronges dolçes com la mel, plenes de suc, grosses, que fins i tot et donen ganes de menjar-t'en la pell. Però a mi el que més m'agrada fer-ne és suc. Litres i litres de suc de taronja, i si és el suc de les taronges de gener encara més, perquè no cal ficar-hi sucre, ni mel, ni cap altre edulcorant natural o artificial.
De fet m'agrada tant el suc que he decidit voluntàriament convertir-me oficialment en adicte. I no creguis, té moltes avantatges convertir'se en un ionqui de la vitamnia C!
Doncs l'estalvi increïble en aigua per començar. Bevem litres i litres d'aigua, i si el rei conseller baltasar ( jo crec que són una mateixa persona) ja ha donat la senyal d'alarma, perquè hauríem de preocupar-nos per el transvasament del segre, o comprar aigua a l'ebre o portar aigua del roina? Res home res, el suc de taronja és el futur! I no només això sinó que podríem convertir totes aqeustes urbanitzacions que han sortit com bolets i que sembla que estan al darrere de la crisi immobiliaria altre cop en camps de tarongers. Imagineu el no escenari de especulació cítrica, no seria molt millor una bombolla tarongil, que una bombolla immobiliaria?
I si no us acaba de fer el pes l'especulció immobiliaria, doncs res, a cultivar taronges per la salut, ara que venen les alergies primaverals i els refredats de canvi de temps, no seria maco fer-se ric contribuint al benestar general de la ent? Ja ho crec!! Jo m'hi poso de seguit, algun inversor em podria deixar un milionet d'euros i un camp de tarongers prop de la costa???

Suc de taronja...
espre'm l'esponja!!!

El cinema

2008-04-09T10:07:00.001+02:00

Hi ha qui diu que a voltes la realitat supera la ficció o que la ficció beu de la realitat per cercar la inspiració. Ara bé, hi ha dies en que la realitat s'inspira en la ficció. En voleu alguns exemples?
Recordeu una pel·lícula anomenada Sabrina? És una pel·lícula de l'any 1995 on Harrison Ford s'enamora primer de manera falsa per utilitzar Sabrina, protagonitzada per Julia Ormond, en benefici propi i després de veritat. La pel·lícula és un remake de la pel·lícula homònima, de l'any 1954, protagonitzada per unes estrelles de no res: Humphrey Bogart, Audrey Hepburn i William Holden. Hi ha qui diu, que el matrimoni Sarkozy i Bruni és l'arma perfecta de Sarkozy per posar cortines de fum a les polítques polèmiques empreses per en súper-Sarko.
Precisament en súper-Sarko s'ha convertit en un dels primers mandataris occidentals en amenaçar amb un possible boicot als Jocs Olímpics de Pekin a causa de la repressió de l'estat xinès a la seva pròpia regió del Tibet. Un Tibet protagonista de moltes pel·lícules entre d'altres una protagonitzada per Brad Pitt: Seven years in Tibet Precisament en aquesta pel·lícula s'hi retrata com la República Popular de la Xina envaeix el Tibet, i de resultes d'aquesta pel·lícula el règim comunista de la Xina no veu amb bons ulls el pobre Brad Pitt. És més, en Brad Pitt té prohibida l'entrada a territori xinès a causa d'aquesta pel·lícula.
Igual de prohibida tenen l'entrada certs prospectors de la Generalitat en certs camps de la Cerdanya. Uns camps i unes prospeccions per estudiar la viabilitat de portar, puntualment, aigua del Segre cap al sistema del Ter-Llobregat. I és que aquesta sequera tan persistent fa buscar solucions al Govern de la Generalitat. Solucions com els transvassaments emmascarts o les lleis de sequera. Sembla talment aquella pel·lícula ... els Intocables on Elliot Ness, encarnat per Kevin Costner, lluitava, en plena \emph{llei seca}, contra Al Capone, protagonitzat per Robert de Niro.

... per cosir vores

2008-04-09T10:05:00.001+02:00

Des de que he agafat la mala costum d'arrossegar els peus, em trobo que tinc les vores dels pantalons ben destrossades. Menjades, retallades, gastades, digue-li com vullguis. Però és clar, quan camino pel carrer em fa una mica de vergonya, anar a la moda dels 90 però sense voler.
Home, ha estat una mica la setmana santa, que tendeix a produïr aquets efecte en mi, caminar com un penitent, i també això de la neu. Oi que fa gràcia caminar i anar fent solcs de neu i veient el rastre que va quedant ? Bé, no sé si fa molta gràcia, però al menys és curiós i no m'estic de fer-ho sempre que veig una mica de neu, que és molt de tant en tant ! Ja sé alló de la neu i les carreteres, i el perill, i les molèsties, i els homes del temps a qui persegueix la màfia del turisme, però mira, a mi quan neva m'entra el bon humor. Que els hi preguntin als regants del Segre si no estarien contents amb nevades a Barcelona cada dia! O i tant, és un bé de Déu. Sempre
és clar, que no em tr obi al Tibet enmig d'una manifestació antixinesa i em comenci a caure neu olímpica. Llavors el tema de la neu ja no em faria tanta gràcia. Però si plou i neva en vacances, jo crec que encara és millor, més temps per arrossegar els peus pel carrer, sense por d'haver d'anar a cap oficina. El que passa es que després les vores es mullen, s'assequen malament, s'arrosseguen, i tenim aquell espectacle tan poc edificant de les veure baixos dels pantalons ben marronets i esfilagarsats. Jo, en matèria de vetes i fils, em declaro un ferm partidari de la renovació continua, i no m'estic d'intentar sempre que puc cosir les vores que tinc desfetes.
Si, però no és tan fàcil eh ? I amb els texans encara menys. Són durs com una pedra. Casi tan durs com estan tots els polítics ara després de les eleccions, uns negociant si els peguen amb una guia de telèfons o amb el clàssic fuet, i els altres mirant de si poden trobar un consens per acabar els uns amb els altres en unes eleccions internes. Això de les primàries d'Esquerra és una mica com sargir vores. Oi que queda modern i fashion això dels pantalons desfetes i les primàries tipus americà ? Doncs perquè tocar-ho i tacar-ho amb tisores, navalles i altres instruments de tall profund per acabar amb tot el què sembli que fa nosa ? Mira, saps què et dic, que millor em deixo les vores sense cosir i encara semblaré més modern !!!

la democràcia del Chiki, chiki

2008-03-17T13:49:00.002+01:00

Sembla que la democràcia és injusta. Per una banda la majoria de candidats que concorren a les eleccions sempre guanyen. I per l'altra aquells que esperàvem quelcom més d'aquestes eleccions ens sentim una mica defraudats.

Què se n'ha fet de la gent que el dia 1 de Desembre reclamava, entre moltes altres coses i com a molt mínim, responsabilitats per la (mala) gestió del caos de rodalies i les obres de l'AVE? On ha anat a parar tota aquella gent que va perdre molts quartos durant l'apagada del passat estiu? Algú em pot respondre a on és el Català Emprenyat?
Sembla que la campanya ideada, entre d'altres, per en Zaragoza ha sorgit efecte. La campanya compte que vindrà el llop s'ha convertit en efecte crida cap al vot malanomenat útil i la desactivaci\'o, com per art d'encanteri, del Català Emprenyat.

Una campanya, aquesta campanya de can PSC, que amb prou feines ha aportat alguna idea nova, algun debat o una proposta realment trencadora. Simplement s'han limitat a dir: voteu-nos que nom\'es nosaltres us protegirem del dolents

Potser si els participants del concurs Salvemos Eurovisión s'haguessin encarregat de fer una campanya de l'estil saragossià en contra d'en Chikilicuatre, ara en Rodolfo Chikilicuatre no seria el representant de l'estat espanyol a l'Eurovision song Contest, a Eurovisió. Però la democràcia ja ho té aixà, encara que a molts els hi costi de d'acceptar, a voltes guanyen uns i a voltes d'altres. I ara li ha tocat al Baila el chiki, chiki.

Addenda Us afegim la versió que es presentarà a Eurovisió després de retocar la lletra per fer-la políticament correcta.

... per fer bunyols

2008-03-17T12:49:00.002+01:00

La quaresma és una gran paradoxa.

En teoria hauria de ser quaranta dies de gran penitència, dejuni i reflexió espiritual, preparant-nos per el clímax de la setmana santa. Processons, fuetejos, ni carn ni ous, i tots arribar a dilluns sant ben afamats, ullerosos i celebrant el triomf de la vida sobre la mort.
Però avui en dia la quaresma són bunyols. Bunyols d'aire. Tot fals. Almenys abans els rics podien passar d'aquesta falsedat pagant uns quants diners perquè a ells no se'ls apliquessin les mateixes penitències que a la resta de mortals, però ara ni això. On anirem a parar, tots a passar de tot, a omplir-nos el ganyot i a oblidar-nos dels pecats antics i moderns.

Ja s'hi pot escarrassar el vaticà a predicar els nous pecats de l'època d'internet (de moment navegar per internet encara no és pecat, però tot arribarà) que ara ja no ens esforcem ni en dissimular. Ja pot pujar el pollastre, el pa, el vi i les coses de menjar, que seguriem comprant a mans plenes i seguiran sobrant tones d'aliments, com a la fira d'alimentària. Ja no cal ni fer penitència, ja tneim el festival d'eurovisió que ens redimeix com a persones i demostra que la tele és un gran espectacle mediàtic que s'ha de prendre el menys seriosament possible.
Fins i tot els polítics reconeixen les derrotes (alguns) i alló que deien amb tanta alegria els periodistes que aquí no dimiteix ningú, o tots guanyen, és menys cert que mai. Dimissions a tot arreu, mals rollos entre companys de partit, fuetejos i processons de setmana santa als passadissos del parlament... bé potser si que hi ha qui encara celebra amb tota l'alegria masoquista aquests dies de quaresma... Potser després d'haver-se empatxat de bunyols!!

Es comença pel pinyol
i s'acaba com bunyol!

Un (molt) trist atzar

2008-03-13T16:24:00.002+01:00

Aquells que un dia vàrem sortir de viatge cap a la recerca de la Pau i la Llibertat dels pobles per escollir lliurement el seu futur cada cop que un cadàver apareix, suposadament en nom de la Llibertat dels pobles, és quan se'ns fa més difícil encendre més torxes en el camí de la cerca de la Llibertat. Torxes enceses per fer veure un raig de claror en aquests moments de foscor.

Des d'aquí, els del Bon Rotllo ens afegim a les mostres de condol a la família d'Isaías Carrasco i condemnem enèrgicament l'assassinat a sang freda, suposadament en nom de la Llibertat, d'Isaías. La última víctima d'una interminable llista de morts. Una mort que, a dia d'avui, ja podem assegurar que en els papers els necis, i evidentment sempre en nom de l'amiga de la Mafalda,

la intoxicaran i la faran servir d'arma llencívola contra l'enemic de torn.
A Arrasate avui sembla que no hi ha demà perquè hi ha gent que no pot acaronar, ni besar, amb tota la seva pell completa l'anhelada Llibertat. Però companys no és això. Per un trist atzar, Issaías s'ha aturat i ha caigut a terra. Deixem un ram de flors vermelles i seguim buscant el cau de la Sirena enllà enmig de la mar. Una Sirena anomenada Llibertat.

La Llibertat, que un cop trobada, tots la poguem acaronar i besar a plena llum del dia.

La reflexió profunda

2008-03-13T16:01:00.003+01:00

Totes les enquestes

apuntaven que el partit que s'ha de disputar aquest cap de setmana tenia un clar guanyador. Tot i així les últimes enquestes, que n'hi ha que les hem de veure per internet, apunten a un empat entre els dos principals candidats al títol.
I és que a principis de temporada, després d'un passat una mica tortuós, infaust i amb promeses mai complertes, el principal candidat al títol semblava que agafa suficient embranzida per poder guanyar clarament.
Però últimament, al candidat a revalidar el títol, les coses se li han torçat una mica. I és que després d'intentar vendre fum amb quatre espectatives sembla que se li comença a veure una mica massa el llautó. I, sobretot, aquesta mania de vendre fum li pot acabar passant factura en favor de l'aspirant.
Evidentment estem parlant del Madrid i el Barça... penseu que estem en jornada de reflexió i no podem reflexionar per vosaltres. Sembla que el Madrid es desinfla una mica després d'un inici de temporada quasi perfecte. I el Barça, tot i la lesió de Messi, està relativament aprop del Madrid a la Lliga. La Lliga, l'únic títol dels quatre a que aspirava el Madrid, és cosa de Barça i Madrid.

... pels llaços.

2008-03-13T15:41:00.002+01:00

No de llaços de regals

com hauria de ser, sinó de llaços de solidaritat:
1 Un llaç negre de solidaritat amb el poble basc, i amb la família d'Isaias
Carrasco, assassinat ahir per ETA.
Un llaç negre de dol, perquè tornem a tenir una jornada de reflexió tenyida de mort i de desesperança, de tristesa i ràbia.
2 Un llaç negre contra la violència. La violència que ens ataca a tots, ja siguem regidors, estudiants en vaga, o dones maltractades. Un món que s'entesta en fer-nos veure que som massa imperfectes, i que hem de treballar encar molt per solucionar els problemes d'una manera racional, utilitzant el convenciment i la raó, el cervell, el cor. La força, mai.
3 Un llaç que avui hauria d'haver estat violeta,

el color del moviment feminista que commemora avui el dia internacional de la DONA treballadora, i qe també es tenyirà de negre per les dones mortes aquest any a mans de la violència de gènere que no s'ha aconseguit desterrar.
Un dia per fer llaços, i per esperar que el futur sigui millor.

Si estàs trist, i et manca l'alegria,
vinga, fes córrer la melancolia,
vine amb mi,
t'ensenyaré la cançó de la felicitat.

L'aigua, un bé escàs o no la sabem aprofitar?

2008-03-07T12:14:00.001+01:00

Quan hom és petit, canalla o xaval, acostuma a tenir un amic imaginari. Hi ha gent, però, que l'arrossega fins a ser més ganàpia i, inclús, fins a ser un home fet i dret. Per exemple, l'altre dia llegia que als 27 anys un jove va posar a subhasta a l'eBay el seu amic imaginari perquè ja s'havia fet massa vell per a ell. El més curiós del cas és que havia rebut ofertes de dos mil euros pel seu amic imaginari.
I per amics imaginaris, la nena imaginària d'en Rajoy. L'assessor de campanya que li va escriure el comiat final de l'insuls debat de dilluns passat hauria de passar a engrossir la cua de l'INEM. Per començar, és una còpia d'un discurs de final de campanya de Calderón. No el Ramón Calderón president del Real Madrid. El Calderón president de Mèxic. I per acabar qui es creu aquesta història de la nena imaginària rajoniana?
Un altre candidat a tenir amics imaginaris, i aquest amb més raó, és el nen de la Carme Chacón, que no sé si sabeu que està embarassada. Potser haureu sentit que és un embaràs electoralista, com el de la dona de Blair en el seu moment. Però jo vaig un pèl més enllà... es podran aparellar el nen de na Carme Chacón i la nena imaginària d'en Rajoy? Seria un amor impossible al més pur estil shakespearià?
Més val no fer prediccions i esperar-nos a que la cap de llista a Catalunya pel PSOE, bé si voleu PSC-PSOE, trenqui aigües. I ara que surt el tema de trencar i aigües... ja és ben curiós que aquesta setmana, de campanya electoral per si ho havíeu oblidat, sortia a la premsa que hi ha una canonada que perd tanta aigua com la necessària per omplir tres piscines olímpiques al mes. Tenint en compte que fa molt de temps que es té constància d'aquesta fuita perquè ara s'amplifica tant la notícia?
La resposta és senzilla. Fer veure, o intentar fer creure, a tots els potencials electors que el color polític al qual representen són els que més es preocupen per l'aigua: un bé, actualment, tant escàs com el debat polític entre Rajoy i Zapatero de dilluns passat. Tot i així, si fa tant de temps que ens dediquem a omplir piscines olímpiques de manera desinteressada quina credibilitat tenen aquells que per una banda promouen els decrets per estalviar aigua i per l'altra no poden evitar les fugues?
Que es dediquin a vendre aquesta aigua omplepiscinesolímpiques a Beijing que enguany, any olímpic, segur que en tenen moltes per omplir. D'aquesta manera, com a mínim una mica de negoci faríem i, així de passada no malgastaríem l'aigua.

... per tallar-se els cabells

2008-03-07T12:11:00.001+01:00

Mira, no ho sé, però he descobert que això dels pentinats també és un signe de "reputació artística", i més des de que vaig veure a en Javier Bardem donant les gràcies als germans Cohen per haver-li posat el pitjor pentinat de la història del cine, i de rebot guanyar l'Oscar! Jo en aquestes circumstancies i com comprendreu, doncs no puc evitar pensar que una visita a la perruqueria no només representarà el canvi hollywoodià que necessito a la meva vida, sinó també pot ser l'inici d'aquell somni de viatges de plaer constants que tant anhelo.
Si no m'hi obliguen per una subscripció popular, evitaré tres pentinats: el d'en Bardem, el de l'Anasagasti ( que per sort encara tinc cabell per no haver-m'hi de posar una ensaïmada al cap)
i el del neo-Aznar, que ara va amb la melena al vent i sembla que està imposant la moda allà on va. Encara no es va veure al debat entre en ZP i en Rajoy, ni al d'ahir entre els candidats catalans, però espereu uns anys ...
Ja que els debats han de ser rígids, monòlegs gairebé doncs què millor que animar-los amb unes cabelleres exhuberants, com un anunci de xampús. Potser l'efecte seria el mateix, els pocs indecisos que encara quedessin, acabarien votant per l'anticaspa brillant or, o l'acondicionador efecte diamants.
Ara que potser no, potser me'l talli perquè sembla que amb les previsions de restriccions d'aigua que hi ha, i les canonades d'abastiment amb forats per on s'escapa el riu amazones es veu, el més segur es que arribi al dia que l'aigua de l'ensabonada del cabell s'acabi abans de fer l'esbandida. I llavors, rieu-vos dels catalans emprenyats i dels esvorancs al gornal o al
carrer K. Llavors veureu quina és la fúria del poble català, sortint amb les falçs al puny i el cabell mig ensabonat!
Decidit, me'l tallaré curt, fàcil, i que es renti amb un filet d'aigua, no fos cas...!!!!

Si en el món vols triomfar

ves els cabells a tallar!

Capitals d'Europa: Budapest

2008-02-28T13:27:00.004+01:00

La Paris de l'Est o la Perla del Danubi aixi és coneguda la capital hongaresa, la ciutat que hem triat per conèixer.

Capital d'Hongria, d'uns dos milions d'habitants (la sisena capital més gran d'Europa) i qua va ser fundada el 17 de novembre de 1873 per la unió de 3 ciutats, dues al oest del Danubi: Buda i Obuda i un altre a l'est: Pest.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

La moneda oficial són els florints hongaresos (1€ = 260 florints)

Podem arribar a Budapest en avió en linia directa desde Barcelona. Clickair ofereix bitllets a partir de 40€.

El transport públic de Budapest és molt extens: metro, autobusos i tramvies us portaràn d'una riba a l'altre del danubi. Destaquem, precisament, el metro el més antic de l'Europa continental.

Informació sobre allotjament al web http://www.budapestinfo.hu

LLOCS D'INTERÈS

Budapest és membre de la Organitzacio de ciutats amb Patrimoni Mundial, així que té nombroses coses a veure.

Monuments: Les Basiliques de St. Esteve i St. Maties, el Parlament de Budapest, el Castell de la ciutat o un recorregut per la linia 2 del tramvia us permetrà coneixer plaçes i edificis, són algunes propostes.

Balnearis: Budapest és rica en fonts termals i en balnearis. El més conegut és el Balneari Géllert, que conserva les instal.lacions originals del segle XIX.

Museus: el de Belles Arts, el Museu Jueu, el Museu Historic de la Ciutat (al Palau Reial) o el Parc de les Estatues (amb escultures de l'època socialista que van ser retirades del centre de la ciutat i agrupades en aquest parc).

AGENDA CULTURAL

Entre el 14 i el 30 de Març es celebra el Festival de Primavera, amb nombrosos actes programats.

Destaquem l'actuació, el proper dia 23 de Març, de la Hungarian National Gypsy Orchestra al Institut Italià de la Cultura, amb el famós Ferenc Santa Jr. com a primer violinista.

Si us animeu a fer una escapada cap a Budapest, al web http://www.budapestinfo.hu hi trobareu tota la informació que necessiteu.

Bon viatge!

La historia me absolverá

2008-02-27T12:06:00.005+01:00

Fa uns cinc anys el diari dirigit per Marcelo Otamendi, l'Egunkaria, va ser clausurat per la pressumpta vinculació de la direcció amb l'entorn més proper d'ETA. Realment tancar un diari és un dels atemptats més greus a la llibertat d'expressió perquè tancant un diari es tanca, alhora, una manera de veure, i exlpicar, una realitat a una certa part de la població. Per què aquesta els estats tenen aquesta mania de silenciar les veus, que al seu parer, desafinen?

En canvi, costa molt fer veure que hi ha polítics que desafinen, i alguns desafinen molt!.

Sobretot aquells polítics que avui diuen A i al cap de cinc segons diuen no A. És a dir, exactament el contrari. Això sí que són veus incòmodes i desafinades... Per exemple, el senyor Mas en una entrevista de fa, curiosament cinc anys, deia que ser la llista més votada no era condició indispensable per governar

i ara vol fer firmar contractes, amb llums i taquígrafs, per respectar la llista més votada?
Tots sabem que de quin peu calcen els diaris, en temes d'afinitats. No és d'estranyar que la mateixa informació s'expliqui de manera sensiblement diferent segons el diari. Això és el molt lícit, però el que no ho és és que el diari es converteixi en un diari oficial del partit amb el qual es senten afins. No pot ser que un diari menteixi de manera descarada per defensar la postura del partit, del govern o l'equip de futbol de torn. No veuen que s'estan emmetzinant ells mateixos convertint-se, sobretot en èpoques electorals com l'actual, en uns mers diaris oficials.
I precisament un diari, el diari oficial del règim de Fidel Castro, el Granma publicava un article. Bé més que un article es tractava d'un comunicat escrit pel mateix Fidel Castro. En aquest comunicat, llarg com un dia sense pa o inclús més llarg que un discurs del mateix Castro, el Comandante Castro anunciava la seva retirada.

... per donar-hi voltes.

2008-02-27T11:34:00.002+01:00

Bé és una opció, no gaire emocionant tot sigui dit de passada. Però de fet és una mica el què hem fet tots aquesta setmana.
Si exactament, però és que el món de les notícies, aquesta setmana semblava això, un gran parc d'atraccions, amb llumetes, cançons estridents, nens i nenes amb xuxes i cavallets de fira donant voltes incansablement.

No parlo només de l'inici de la campanya, que ja és això, el gran parc d'atraccions de la política, sinó d'altres notícies, com per exemple l'arribada del TGV, o l'AVE, a Barcelona. Això sí que era un gran núvol de cotó rosa. Encara que el mateix dia hi haguéssin retards a les rodalies, i que la gent patís per la seguretat dels ponts, túnels i passeres, tots els mitjans van fer la seva gràcia com qui ven números pels "autos de xoque".

Aquest hi envia reporters per veure què va més ràpid, si l'AVe o l'Avió ( resultat, si fa no fa...), l'altre envia reporters per veure què va més ràpid, si anar en AVE a Madrid o anar en tren normal a Ripoll (és va més ràpid a madrid, comprovat), l'altre es fixa en el menú de pambtumaca que tenen al tren, l'altre en si les terminals estan més buides, i tots en una gran festa del vaixell pirata, aquell que roda roda, i al final et trobes de cap per avall i preguntant-te però que hi faig jo aquí!!!

Ai, no parlem de política que estem en campanya com ja he dit, i no convé que els partits se'ns queixin per veure qui surt més o menys. Ara que em sembla que aquesta setmana qui ha tingut el seu dragon Khan particular ha estat Kosovë, i sembla que no acaba. Comença la setmana pasada essent part de Sèrbia, i l'acaba reconegut per la gran majoria d'Europa (22 països sobre 27 de la UE), els Estats Units, i amb Rússia dient que podria tenir la temptació d'utilitzar la força. Em pensava que aquestes coses només passaven a la guerra freda, però ja veieu, avui, la guerra freda és més aviat una sínia com les de viena, ara a dalt, i ara a baix, i donant voltes i voltes sense parar. Anem en compte i no ens maregem massa!

Primer provoquen el mareig

després arriba el cabreig!

No ha de fer por la independència

2008-02-27T11:29:00.002+01:00

Dijous passat en un partit ajornat de la Serie A italiana, l'equivalent a la primera divisió de futbol Ronaldo, actual jugador del Milan, es va trencar el tendó rotulià de la seva cama, diguem-ne sana. Aquells que ens agrada el futbol Ronaldo, tot i el seu passat madridista permeteu-me la llicència, ha representat el màxim exponent del davanter centre elegant, plàstic, efectiu i, per sobre de tot, un golejador nat.
Pensareu què hi pinta en Ronaldo al Bon Rotllo? Doncs aquesta setmana hem patit la primera baixa, i esperem que sigui la última, de la campanya electoral: Josep Antoni Duran i Lleida. Evidentment Duran i Lleida no és el Ronaldo de la política, però sí que Ronaldo ens ha servit per de pretext per parlar de Duran i Lleida, o potser és al revés? Sigui com sigui, l'etern candidat postulat a ministre del govern espanyol va ser operat d'un tumor al pulmó. El resultat és una baixa força sensible a la llista de la federació nacionalista.\\
Tot i així, els camins de la democràcia són inescrutables. Per tots és conegut que Duran i Lleida en força sectors nacionalistes no és gaire ben vist. Per tant aquesta baixa, depen de com es gesitioni per part de la direcció de campanya, pot servir per esgarrapar vots en alguns dels sectors descontents d'Esquerra.
Però la democràcia té moltes cares, a voltes massa. Sense anar més lluny Artur Mas, que ha agafat el protagonisme de Duran i Lleida, es torna a veure pactant amb Zapatero per obtenir la contrapresatació a Catalunya. Ara que si li surt com la última vegada, el dia de la foto de la Moncloa, Artur Mas ja es pot calçar.
Una altra vessant és la democràcia en el seu màxim exponent: el referendum. El poble té la veu per decidir el futur d'una llei, com va passar amb la Constitució Europea a França. I això és el que va passar fa uns anys ja, per exemple a Montenegro que va ser, gràcies a un referendum, el primer estat del segle XXI. I ara arriba, o estem a les portes de veure néixer, un nou estat: Kosovo.

... per posar-se la bufanda.

2008-02-27T11:26:00.001+01:00

M'entren ganes de dir: Jordi Perales, Bon rotllo, Paris. Si, una mica fent de corresponsals itinerants. I en part a causa del fred, que aquests dies a Brusel.les ha fet un fred que pelava, amb boira baixa, i sense sol de cap mena. Ja ho veus, estic a punt de posar-me a favor de l'escalfament, no global, de l'escalfament local, a veure si és possible que les pujades de
temperatura es concentrin en àrees molt petites de les ciutats, i si pot ser que afectin allà per on passo. Ara que em sembla que això ja fa anys que es va inventar, i se'n diu bufanda. I res, doncs m'he decidit a estrenar LA bufanda.
LA bufanda, aquella que sempre cau per Nadal, reis o aniversaris i sants variats, i que amagues al fons de l'armari per por que algún dia tinguis la temptació de posar-te-la. JO avui m'he aixecat valent, m'he dit, avui em poso la bufanda i sense manies ni complexos... bé, però me la poso a
quilòmetres i quilómetres lluny de les persones que veig cada dia, no fos cas que es pensessin que sóc un cutre!!
Si però es que això de les aparences està molt més extès del qué sembla! Mireu en Sarkozy. Si he vingut a Paris és en part per culpa seva. Per veure, per aprendre més aviat com ha aconseguit aquest senyor a treure's de sobre tots els complexos, enfundar-se bufandes, ulleres de sol i botes de cowboy, lligar-se a una model-cantant-devoradora-d'homes, i avall que fa baixada! Ara que també ha perdut gairebé tota la credibilitat que tenia, i a les enquestes baixa que dona gust, però això de les enquestes, qui s'ho creu oi?
A Madrid mateix, totes les enquestes diuen que guanyarà el PSOE. Doncs, jo el qué no entenc eés perquè estàn els socialistes tan nerviosos, i anunciant que arriba l'AVE al bell mig de la campanya electoral,i......... patam !!! precisament ara ens munten vagues per desprestigiar-nos, mestres, metges, els de l'autobus de Barcelona... Ara que els del PP no és que estiguin molt
més tranquils, entre promeses de controlar la immigració, que si els cambrers d'abans si que sabien servir tallats, i no els pobres sudamericans o marroquins d'ara, que si la familia tradicional està topcada de mort, que si l'apocalipsis que si la fi del món. En fi, ja veieu, les aparences no enganyen, i més ara que si et fan fotos amb el mòbils aquests d'última
generació que han presentat al congrés de Barcelona doncs estem apanyats! Jo per si de cas, em poso la bufanda, me'n vaig a un lloc ben glamurós, i almenys que el marc no desentoni gaire!

Vigila molt on t'enbufandes
si no vols males propagandes !

It's the economy, stupid!

2008-02-15T11:35:00.003+01:00

Hi haurà un dia, no gaire llunyà, que caldrà fer la reflexió sobre quin model volem per la immigració.

Un model que s'assembli al de França, a l'anglosaxó o potser fer-ne un de bell nou. Un debat que s'ha de mantenir fora dels tòpics i de demagògies que ens permetin fer, encara que soni a utopia, una societat millor i més justa per a tots. I remarco el tots.

Però ara, en plena pre, i no tant pre campanya electoral, no és el moment. Perquè els candidats busquen els titulars. I a voltes els titulars són simplement propostes que intenten vendre fum o fer volar coloms.

Com per exemple la idea de plantar cinc cents milions d'arbres, en quatre anys, feta per Mariano Rajoy. Sembla que aquesta vegada el cosí físic d'en Rajoy no hi té res a veure en aquesta proposta faraònica per lluitar contra el canvi climàtic. Els càlculs ens donen uns quatre arbres per segon durant tota la legislatura... un pèl exagerat, oi?

Però no només el candidat popular fa propostes, diguem-ne agosarades. El candidat socialista, José Luís Rodríguez Zapatero va prometre, si sortia reelgit evidentment, quatre cents euros per barba a aquells que fessin la declaració d'hisenda.

I aquesta promesa (pre)-electoral la va emmarcar en el marc, valgui la redundància, de la lluita del govern per intentar paliar els efectes negatius, encara que no ho vulguin reconèixer, que provoquen a les nostres butxaques els núvols negres econòmics.

I és que l'economia no acaba de funcionar bé. Tot i que diguin que és passatger fa força temps que al comprar un pis ens regalen un viatge, o el primer any de la hipoteca. Fa setmanes que podem veure a la televisió anuncis de cotxes que ens asseguren que el primer any, el cotxe és gratuït. D'uns dies ençà hi ha cadenes de supermercats que venen la llet, un dels productes d'ús quotidià que més s'ha encarit en els últims dies, en packs d'estalvi. El pack, que fins fa poc eren de sis bricks, ara són de quatre. Ai carai, jo em pregunto, on està l'estalvi? Per un preu que abans me'n donaven quasi sis, ara me'n donen quatre... potser ens volen fer combregar amb rodes de molí.

... per jugar a la xarranca

2008-02-12T12:05:00.000+01:00

Si és un bon dia per jugar, i jugar al carrer, treure els guixos, els dacs

o els llapis de colors, i pintar al terra, dibuixar aquella graella

que pintàvem quan jugàvem a la xarranca, agafar una bona teula o una rajola ben cuita, i aclarir la gola per cantar allò de :
Un, dos, tres, xarranca,
un dos tres a peu coix...
No és que em senti nostàlgic, tiempos pasados siempre fueron mejor que diuen, però no és ben bé el cas. Més aviat és que he descobert que la xarranca és un mètode més efectiu de predir el futur que la bola de cristall.
Sí , mira, no és que m'hagi convertit a cap secta xarranquera, ni que el Feng Shui m'hagi trastocat. És la simple constatació que donant un codi als números de la xarranca és possible endevinar, o almenys intuir el què passarà en un futur proper. Per exemple:
Posem que el 9 significa "eleccions". Tiro la pedra i cau al nou. Doncs tots els passos que faci a peu coix, signifiquen les vegades que els candidats prometran coses impossibles de complir, i cada vegada que caigui amb els dos peus, representen les vegades que els electors els veuran el llautó. Ja veureu com és matemàtic, de cada dos salts a peu coix, a la tercera la gent ja s'adona del truc.

Però com que cal que continuï el joc, doncs fem veure que no s'ha vist. D'exemples n'hi ha a centenars i a tot arreu, en Rajoy prometent plantar milions i milions d'arbres, en Zapatero
prometent tornar 400 euros, l'AVE arribant a Barcelona la setmana de les eleccions, uns prometent les balances fiscals, els altres dient que si estarien disposats a entrar al govern de Madrid quan sempre han dit el contrari.

En fi, els peus a terra són molt comuns al joc de la xarranca, però mai han impedit a ningú continuar saltant a peu coix. I no només aquí, també en tot tipus d'eleccions. Als Estats Units mateix es pot fer el mateix exercici, encara que no sé si allà juguen o han jugat mai a la xarranca o a una altra cosa que no sigui a indis i cowboys.

El cas és que es pot fer una xarranca ianqui, i comprovar cada cop que les promeses de l'Obama i la Hillary es troben amb els peus a terra de la gent. Ja veureu com coincideixen.
Bé, jo tampoc m'ho creia, fins que vaig fer la prova de l'infern. Vaig substituir el nou amb un dibuix simpàtic d'en Satanàs, una mica en l'estil dels pastorets,

i vaig comprovar tirant la teula quants cops la santa església catòlica faria seva la frase: no fem política però... I funciona! Cada cop que la conferència episcopal, o el monestir de Montserrat, o el Papa ha dit alguna cosa que en realitat no té res a veure amb la religió, la pedra se m'ha parat en un número més! Ara, que ja tinc por del què passarà quan arribi a la casella final de l'infern... aquell dia, que en ZP, en Rajoy, en Duran, en Carod, en Benet XVI, L'Obama i la Hillary ens agafin confessats!!!

A Bologna presto!

2008-02-11T14:42:00.000+01:00

Des de sempre ens han dit que cal estudiar per ser, com diuen les persones de sexe femení d'edat avançada,

per ser, deia, una persona de profit i poder ajudar als nostres porgenitors a tirar endavant el nucli familiar. Sembla però que aquesta visió paternalista de l'estudi, lluny de canviar, encara viu emmascarada en segle XXI.
Permeteu-me una llicència que no serà molt ben vista en segons quins cercles. Sí teniu raó em poso la bena abans de la ferida... però hi ha ments molt susceptibles. Ahir Microsoft llençava una oferta d'uns trenta cinc milions d'euros per comprar Yahoo. L'empresa de Bill Gates, un estudiant enveja de qualsevol àvia de les que deia al principi, té la capacitat econòmica d'intentar competir amb Google, una empresa que els propietaris de la qual també que serien l'enveja de qualsevol àvia. Aquestes dues empreses serien el paradigma perfecte d'empresa creada per estudiants de profit que volen els sistemes educatius.
Però ara marxem a un altre lloc d'Amèrica. En concret a Memphis. Ahir saltava la sorpresa que Pau Gasol, fins ahir jugador dels Memphis Grizzlies, és nou jugador de Los Angeles Lakers.

El mític equip de Magic Johnson,

Kareem Abdul Jabbar

o Kobe Bryant.

Tots ells també són l'enveja de qualsevol àvia, i ja és curiós sense el mateix nivell d'estudis de Bill Gates.
Estic d'acord que els dos exemples són potser massa tendenciosos però serveix per il·lustrar que potser no tothom ha de tenir un títol per ser quelcom a la vida i que, evidentment, tots no som Pau Gasol. Sembla que ens trobem immersos en un espiral que ens empeny a estudiar perquè sí. I això és un gran perill, que els polítics semblen no tenir en compte, perquè pot provocar un fet molt greu com la banalització de l'ensenyament.
En canvi, el que sí que haurien de promoure els polítics, i governants, és l'excel·lència en l'ensenyament: posar tots, i emfatitzo TOTS, els mitjans perquè aquells que vulguin estudiar tinguin els millors recursos. Només d'aquesta manera es permetrà l'avenç real del país. I un bon exemple d'això és l'obligació d'aprendre anglès. Són accions com aquesta la que posa les bases per la construcció efectiva d'un país. I llavors precisament no caldrà que anem a buscar miralls estrangers. Ni la NBA ni Microsoft.

... per restaurar un armari

2008-02-11T13:18:00.002+01:00

Tampoc sé ben bé perquè m'hi embolico, potser és perquè m'enyoro, o perquè em sembla que aquesta ciutat de Brusel·les és tota massa vella i decrèpita, però quan aquest matí m'he llevat i he vist l'armari de casa, m'han entrat unes ganes terribles de restaurar-lo. Sí sí, ja sé que no en tinc ni idea de restaurar mobles, però no crec que vagi molt més enllà de netejar-lo d'arnes i cucs d'aquells que el corquen per dins, polir-lo i passar-li dues capes de vernís oi? No pot ser tan complicat i més veient els processos de restauració d'aquesta setmana, mireu:
-Primer, l'església. Jo m'insipiro molt en l'església. Si una cosa té és la capacitat de sorpresa i de ficar-se a tot arreu dient que no no s'hi volia mesclar. La declaració de la conferència episcopal espanyola és el cas paradigmàtic. Quan diuen que no s'hauria de votar a partits que negocien amb terroristes, en realitat diuen que s'ha de votar a Izquierda Unida, l'únic dels partits d'àmbit espanyol que mai ha negociat res amb els de la ETA. Ja veieu, l'església també s'ha restaurat, i sembla que avança en la confluència amb el moviment per una altra globalització, ajudant als que des de la caiguda del mur de Berlin s'havien quedat orfes ideològics.

Molt bé un punt per a ells! El què no entenc es com s'ha pogut dir que l'església donava suport al PP. I ca home! Que no que no, que les arnes als mobles eclesiastics no suportarien als Rajoy i companyia, que al cap i a la fi són uns liberals i massa moderns per els propòsits del senyor. Que li preguntin al Jiménez Losantos!
-Segon el Tomate.

Això de l'església i el Tomate deuen ser coses paraleles, perquè quan el Tomate denuncia, l'església emmudeix, i quan l'església obre les cavitats pulmonars, el Tomate el fan fora de la programació. Parlant de corcs, i mobles vells que s'airegin, què millor que culpar de tota la porqueria a la televisió a un programa i quan sigui necessari, doncs apa, al carrer! I ja s'ha acabat la teleporqueria? Senyors, ni de conya com dirien al Tomate precisament. Però ves, potser la Pantoja, la duquesa de Alba i el cardenal Rouco estaran més tranquils. Tot sigui per la tranquilitat d'esperits! Amén.
-Tercer les xuletes. Més que restauració les xuletes estan en procés constant de reinvenció. EL vernís no serveix, els mètodes tradicionals van donant pas a les noves tecnologies, mòbils, pinganillos a les orelles...

Però sembla que encara hi ha qui confia en la tradició , la laboriositat i perquè no dir-ho, l'entranyable xuleta a les palmes de les mans. Si no tenim
manera de semblar seriosos, d'haver estudiat durant mesos i setmanes (que ja entenc que dóna molt de pal, a mi també m'ha passat), o de conèixer els problemes del país, doncs vinga, xuleta al canto! Ara, que esent polític o política, cap de llista per més inri, i que t'enganxin... doncs potser hauria de demanar consell a l'església que ve repetint el seu missatge sense xuletes i sembla que estiguin recitant les lletanies.

Jo , vist tot aixó, i que la restauració está de moda, no m'hi penso més. Em passaré el cap de setmana tancat, esnifant vernís per arribar el dilluns amb la sensació de que ja que no puc reclamar a ningú pels mobles vells, i que sembla que aquest món que vivim es un gran armari corcat, al menys a casa ja no tindré cucs que me'l corquin!

Si el corc veus sortir,
vernís, denúncia i a fugir!

A Barcelona diu?

2008-02-05T12:01:00.000+01:00

Dels primers detergents per a la rentadora que en tinc constància és Dixan. No pas per les seves qualitats per deixar la roba més blanca i més neta que qualsevol altra marca. El recordo perquè la caixa del detergent en pols era una magnífica caixa per tocar la bateria.

Sí, sí la bateria...

perquè com diu en Quimi toco la bateria... amb les extremitats.
Més endavant el detergent Dixan es va fer famós per posar nom a un suposat grup islamista radical: el Comando Dixan. Resulta que la policia, en plena psicòsi del terrorisme islamista, i després d'una investigació poc afortunada va detenir un grup de persones suposadament islamistes radicals, suposadament disposats a fabricar i fer explotar bombes.

L'acció policial, lluny de convertir-se en un èxit esdevingué la riota de la lluita antiterrorista, i segur que a les escoles de policia la posen d'exemple de com no s'ha d'actuar.
Potser l'ombra d'aquesta acció policial pesa massa en la consciència en el col·lectiu policial i social. Per una banda hem vist i escoltat els responsables policials mesurant molt les paraules i donant poquíssimes dades i aclariments sobre els hereus del Comando Dixan: els detinguts del Raval.
Cada dia les notícies han anat apareixent en comptagotes i a cada nova notícia s'embolica més la troca amb més obscurantisme, que curiosament és un obscurantisme velat. No és ni de bon tros l'obscurantisme baladrer i malgirbat de les dos línias de investigación acebenianes.

Amb tot ens hem trobat amb una mica de res barrejat amb sense. De manera que un grup de gent ha estat detinguda i acusada. Els únics que sí que s'han manifestat clarament són els grups que defensen, d'una manera molt legítima, la innocència dels detinguts i acusen als cossos de policia i als polítics d'estigmatitzar un col·lectiu. Ara que, potser, aquesta suposada estigmatització és intentar fer-nos passar gat per llebre perquè quan la policia deté un grup d'etarres la gent no deixa d'anar als restaurants bascos, oi?

... per rampoinejar

2008-02-05T11:31:00.000+01:00

Sí, és una mica complicat fer una cosa que ni tan sols surt al diccionari, oi? Bé, jo, rampoinejar li'n dic a treure's de sobre rampoines, coses inservibles i que es van acumulant, i que les tens per tot a casa i mai es troba el moment ni de guardar-les, ni de fer-les servir, ni ta sols de llençar-les.

I tot això per què? Perquè avui i no la setmana passada, o la vinenet? Doncs perquè aquesta setmana ha estat una mica com en dirien les gitanes, de mal fario. I a mi m'han dit que el mal fario, el més lluny possible, deu ser les arrels gitanes. Veure com detenen a tot un comando de persones presumptament disposades a immolar-se al metro de Barcelona, fa molta i molta por. Encara fa més por l'ús polític que es pugui fer d'aquest fet per part de persones sense escrúpols, sense cap consideració per la gran majoria de la pacífica comunitat pakistanesa o musulmana, i amb moltes ganes de demagògia i trobar respostes fàcils i immediates.
I veure com cauen les borses arreu, i com s'aproxima un núvol negre negre amb llamps i torns que criden recessió, crisis!! jo ja veig venir als anunciadors del mal temps, aquells que diuen, jo ja ho avisava! Jo ja sabia que vindria, o els pitjors, aquells que et diuen, tu el que has de fer, o ara toca... jo creuo els dits, busco fusta per abraçar-m-hi, i si puc fujo corrents.
I perquè no perdem la costum se'n va la llum allà a Badalona, perquè uns lladregots roben el coure de les instal.lacions, que es veu que estan molt ben protegides, gairebé tant com les ovelles a la muntanya i sense pastor. O veure una vida jove, i prometedora com la del pastor de Brockeback Mountain Heath Ledger, acabada de sobte i tan ràpida...

Ja us ho dic, en vista a tot, i mirant al calendari i veure com s'acosten eleccions, i això no farà sinó augmentar de volum, m'he decidit a seguir el consell de la gitana del mercat i apa, canvia canvia que esto se acaba!!!

No guardis més rampoines
si no parles amb falòrnies

es prou bo el sistema electoral?

2008-01-22T14:38:00.000+01:00

Ahir vaig llegir una notícia que em féu reflexionar. La notícia era el decés als 92 anys, a causa d'un atac de cor, del novè i últim comandant de les forces dels Estats Units que van servir a la República, amb les Brigades Internacionals, a la Guerra Civil Espanyola: Milton Wolff.

Wolff, fou líder i símbol dels voluntaris de la Brigada Abraham Lincoln, en què van servir uns 3.000 nord-americans a l'estat espanyol, dels quals només en resten vius una quarentena.

La reflexió va inciar-se en el punt del repàs mental de les paraules Brigades Internacionals. Les Brigades Internacionals eren unes unitats formades per voluntaris, potser forçosos, vinguts de països d'arreu del món per lluitar en la Guerra Civil Espanyola al costat de la República i en contra dels exercits colpistes, i feixistes, del general Franco. I moltes vegades aquest voluntarisme internacional, si no resultava mort en el camp de batalla, podia equivaldre a perdre els drets polítics del voluntari al seu país. Per què arriscar-se a anar a lluitar per uns ideals a l'altra punta del món?
De les paraules lluitar per uns ideals la reflexió em va conduir a pensar com un país democràtic, com era l'estat republicà espanyol del 36, es va veure abocat a una guerra fraticida, preludi del que després seria la Segona Guerra Mundial. I com aquesta s'inicià perquè, d'una manera força democràtica, Hitler va dissoldre la República de Weimar i proclamar el III Reich, un estat autoritari, centralitzat i, curiosament, antidemocràtic.
Sense saber com la ment es va aturar a la paraula democràcia. Ara per sort vivim en una democràcia sense els perillosos tics que a Alemanya van alçar al poder a Hitler, o que a l'estat espanyol van conduir cap en una guerra civil. Ara bé, no tot són flors i violes. Vivim en una democràcia, diguem-ne oblidada, avorrida o cansada. Oblidada perquè potser no som prou conscients que tenim la responsabilitat d'exercir la nostra sobirania. Avorrida perquè hi ha molta gent que no veu, o sent, la utilitat de l'execució de la seva sobirania. Cansada perquè veu com la seva opció política queda molt lluny de fer-se rellevant.
Potser, i aquí es van aturar els enllaços de paraules al cervell, potser sí que el nostre sistema electoral no és prou bo. Potser amb uns altres criteris d'elecció de candidats o un altre mètode de recompte més just la gent s'animaria a anar a votar.
Pd Molt recomanable el següent enllaç.

per fer crispetes

2008-01-22T14:21:00.000+01:00

Bé ja se que a aquesta hora fer i menjar crispetes pot semblar una mica excessiu, si es que no aneu a una sessió matinal de cinema. Però aquest matí es un d'aquells matins que dius, em ve gust esmorzar salat. I una cosa porta a l'altra, i ja que hi érem, doncs, per què no crispetes? Un bon bol, ple fins dalt, i anar menjant mentre veiem la pantalla. Perquè això si, les crispetes sempre sempre han de tenir una pantalla davant, si no, ni tenen el mateix gust, ni es disfruten de la mateixa manera.
I gairebé es igual el que posin a la tele. Polítics? Doncs endavant amb l'espectacle. Ara que venen eleccions molt millor. Discursos, promeses i alegries durant almenys un mes. Bé, també algunes propostes que poden ser mes o menys interessants i sobretot moltes moltes desqualificacions personals i de partit. Què millor que veure als polítics en acció per passar un bon mati de dissabte ( sempre que no s'escolti el Bon Rotllo, és ben clar). I tot i això quan no estan preparant colònies o fragàncies de partit, que sembla que és la última tendència.
Però també ens podríem divertir veient com fins i tot a Anglaterra, al totpoderós aeroport de Heathrow, també tenen problemes i dels grossos. Sí, sí, està malament riure's de les desgracies dels altres, però mira, reocnforta de tant en tant veure que no només l'aerport del Prat és un desastre, sino que tambe poden succeir aquestes coses, fins i tot als millors aeroports del mon. Ara, compte, que les pel·lícules de por acaben amb totes les crispetes pel terra i els ensurts a flor de pell!

O ara que hi ha aixo del pa i la mantega, o el bread and butter si algú sap anglès, doncs podem menjar crispetes sense ni tan sols encendre la tele, amb una mica de sort, una corrua de models amb mes o menys gana passaran pel rebedor, a ma cerca d'un lloc xocant per desfilar. Què millor que el menjador, un matí de dissabte, amb un pot de crispetes, el batí i les pantufles, i una desfilada de models... Ai que em sembla que aquestes
crispetes estaven massa salades!!!
Crispetes a la gola, efecte farigola!

I què mengen?

2008-01-14T15:16:00.000+01:00

Aquells que mirem el Polònia, que som molts, ens diverteixen molt les paròdies del Rei que protagonitza Toni Albà. Un dels gags mítics és en Josep Cuní cantant de rap, acompanyat de Chávez, el Rei, i Pilar Rahola fent paròdia del cèlebre Prou! d'en Cuní i Porque no te callas! del Rei al president de Veneçuela, i evidentment bolivarià, Hugo Chávez.

Chávez, el real eh? no en Latre, compleix el que diu. Sí potser amb 2 setmanes de retard però va prometre l'alliberament d'hostatges. En canvi, el president del govern de l'estat espanyol, l'encantador de serps José Luís Rodríguez Zapatero, és un hàbil pronunciador de promeses que no s'acompleixen. Suposo que tots recordareu allò de Aprovaré el Estatuto que apruebe el parlamento catalán...

o bé aquella frase, del 29 de desembre, que feia referència al terrorisme d'ETA Dentro de un año vamos estar mejor que ahora...

l'endemà la fastuosa T4 saltava pels aires.

I per més inri, en un acte del Congrés dels diputats va prometre que les Rodalies es traspassarien el dia 1 de gener d'enguany. Doncs no. Ni estatut, ni millor, ni Rodalies.
Com deia Hugo Chávez ha aconseguit que les FARC, Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia, una organització guerrillera d'ideologia comunista de Colòmbia, alliberéssin el passat dijous a la tarda dues polítiques colombianes que mantenien segrestades a la selva. Són Clara Rojas, companya de candidatura de la també segrestada Ingrid Betancourt, i l'exsenadora Consuelo González. Les imatges de l'alliberament em van impactar pel que significaven. A tots els telenotícies s'ha vist com les dues preses polítiques s'acomiaden dels seus segrestadors al mig de la selva i arriben a un aeroport veneçolà on els familiars les esperaven després de sis anys de segrest.
Us imagineu 6 anys aïllats del vostre món? 72 mesos visquent al bell mig de la selva colombiana. 2190 dies (sense comptar els anys de traspàs) donen per molt. Però per alguns, aquestes 52560 hores no són temps suficient per haver provat un tomàquet o una taronja. O com a mínim això és el que es desprèn d'una enquesta feta a uns 2500 escolars barcelonins. El tomàquet és un aliment desconegut per a un 20% d'aquests escolars, tot i que segurament ells mengen entrepans, de pà amb tomàquet, per esmorzar al pati del cole.
Un petit afegitó, Zapatero va prometre retirar les tropes d'Irak i ho va fer. Zapatero també va promoure la llei Matrimonis (i divorcis) de persones del mateix sexe. I també ha fet trobar una fragància nova al PSC tot i que uns i altres ja sabem quina mena d'olor fa.

... per comprar piles!

2008-01-11T17:09:00.000+01:00

No és que els juguets hagin parat de sobte, ni que necessiti posar piles al comandament de la flamant nova televisió de plasma que els reis m'han portat. És més aviat que necessito una mica d'energia després de quedar completament pla a causa de les festes, els dinars, sopars, berenars, sobretaules i ressopons de les passades setmanes i sobretot veient la costeruda pujada de gener. Des de baix, la rampa cap a febrer se'm fa pràcticament insalvable!
Jo crec que les alcalines no seran prou potents: mireu les piles alcalines que portava l'Obama i de sobte, el que havia de ser un Tsunami Obama va i s'atura per les llàgrimes de la Hillary Clinton:

Ja ho deien els grans: no posis les piles a l'aigua que després no van! I és clar, amb tanta onada, i mar de fons, doncs les bateires s'han acabat oxidant. Si és que si no es fa cas dels avis i mira el què passa!
Ara, que no sé si les piles recarregables acabaran de funcionar. L'exemple el tenim a les properes eleccions a les corts espanyoles, que sembla que siguin “2008- La Revenja” i on s'hagin de pasar pel mateix calvari de desqualificacions, extremismes i mitjes veritats o mentides directament per guanyar les eleccions a qualsevol preu. Hi ha gent que això de recarregar les piles, ho enten com tornar a fer el què prèviament ja s'ha demostrat equivocat.
Però les bateries de liti sembla que tampoc seràn massa la solució. A mi em va dir una font ben informada (que és com ara diem als antics ocellets) que els negociadors catalans amb l'estat venien tots carregats de bateries de liti, plutoni i Iridi, i que ni així van aconseguir cap traspàs de la Renfe ni molt menys les balances fiscals, ni res que se li assemblés. Ja veieu, ni el conillet de duracell podria treure res del govern quan les eleccions estan al cap del carrer.
Doncs res, pensant-ho millor, jo per mirar de remuntar cap a Febrer, crec que passaré de piles i bateries, i compraré la dinamo. Si, bé, he de fer una mica d'exercici,

però diuen els avis, també, i aquesta vegada els faré cas, que l'exercici, al final, fa més bé que mal! O sigui que... a moure mans i peus!
Frase feta: Piles al gener, són fetes malbé!

Anthony and the Johnsons

2008-01-09T17:13:00.000+01:00

La primera recomanació musical del Bon Rotllo, just a tocar de Reis, és un disc que ja té dos anys, però que mai hem comentat al programa. Es tracta de Anthony and the Johnsons, i el seu treball I'm a bird now. Anthony and the Johnsons en realitat són el cantant Anthony Hegarty i una banda que li dóna suport. Anthony Hegarty és tota una personalitat, i per tractar d'entendre una mica com canta podríem dir que és el Falete de Nova York: ambigüitat sexual a les seves lletres i una veu que pot ser tan suau com portentosa. A més, I'm a bird now compta amb la participació de gent com Boy George o Rufus Wainwright, que també juguen molt a la confusió.
Un disc preciós, romàntic, a vegades dur, però sempre una delícia per escoltar, com per exemple

La típica recomanació que el boca-orella fa un èxit: I'm a bird now, d'Anthony and the Johnsons.

Les ONG's a debat

2008-01-08T12:10:00.000+01:00

El passat dissabte 29 de desembre, com molts de vosaltres recordareu, les seleccions d'Euskal Herria i Catalunya van disputar un partit amistós San Mamés. El resultat d'aquest partit de, per desgràcia, costellada reivindicativa va concloure amb un empat a un i una lesió greu d'Albert Jorquera.

La Federació Catalana de Futbol pagarà uns 300 euros per dia que Jorquera no pugui jugar amb el Barça. Tan de bo d'altres seleccions oficials fessin el mateix que la Federació Catalana de Futbol.
Aquells mateixos dies la selecció de Camerun, amb Samuel Eto'o, havia de jugar contra Galícia. La selecció de Galiza, una de les signants de la Declaració de San Mamés juntament amb Euskal Herria i Catalunya, es va quedar sense veure jugar a Eto'o perquè el Barça va recomanar al camerunès que no forcés la màquina fent servir un dubtós criteri de nacionalisme.
En canvi Eto'o sí que va jugar un partit amistós a la Côte d'Ivoire amb finalitats benèfiques. En aquest partit, ara sí amb molt bon cirteri, el Barça sí que va donar permís perquè Eto'o jugués l'esmentat partit benèfic. De tots és ben sabuda la bona sintonia que hi ha entre Joan Laporta, president del Barça, i Samuel Eto'o. A més, tan el Barça, a través d'Unicef i Eto'o a través de les seves aportacions a ONG's i projectes propis tenen una estreta vinculació amb l'Àfrica, digume-ne necessitada.
Segurament accions com les d'Eto'o, el Barça o personatges famosos com ara Bono són campanyes per posar a sobre la taula alguns dels problemes que hi ha al món. I, com iniciatives de noms mediàtics i d'entitats no governamentals poden ajudar a aportar solucions allà on realment és necessari.
Tot i així, hi ha de tot a la Vinya del Senyor i accions com les de la ONG francesa l'Arca de Zoè o Intervida han posat al descobert la cara fosca de l'ajuda humanitària: tot s'hi val pels diners. Per sort, aquests casos són aillats i de la gran majoria d'ONG's que veiem al nostre voltant com ara Metges Sense Fronteres o ens en podem refiar. Tot i així casos d'aquests fan mal, potser massa.

Hi havia una vegada...

2008-01-08T10:27:00.000+01:00

la idea d'intenar escriure (i fer!) un blog. Bé doncs som-hi... a veure com funciona això d'esciure (quasi)-periòdicament.