... per jugar a la xarranca

Si és un bon dia per jugar, i jugar al carrer, treure els guixos, els dacs

o els llapis de colors, i pintar al terra, dibuixar aquella graella

que pintàvem quan jugàvem a la xarranca, agafar una bona teula o una rajola ben cuita, i aclarir la gola per cantar allò de :
Un, dos, tres, xarranca,
un dos tres a peu coix...
No és que em senti nostàlgic, tiempos pasados siempre fueron mejor que diuen, però no és ben bé el cas. Més aviat és que he descobert que la xarranca és un mètode més efectiu de predir el futur que la bola de cristall.
Sí , mira, no és que m'hagi convertit a cap secta xarranquera, ni que el Feng Shui m'hagi trastocat. És la simple constatació que donant un codi als números de la xarranca és possible endevinar, o almenys intuir el què passarà en un futur proper. Per exemple:
Posem que el 9 significa "eleccions". Tiro la pedra i cau al nou. Doncs tots els passos que faci a peu coix, signifiquen les vegades que els candidats prometran coses impossibles de complir, i cada vegada que caigui amb els dos peus, representen les vegades que els electors els veuran el llautó. Ja veureu com és matemàtic, de cada dos salts a peu coix, a la tercera la gent ja s'adona del truc.



Però com que cal que continuï el joc, doncs fem veure que no s'ha vist. D'exemples n'hi ha a centenars i a tot arreu, en Rajoy prometent plantar milions i milions d'arbres, en Zapatero
prometent tornar 400 euros, l'AVE arribant a Barcelona la setmana de les eleccions, uns prometent les balances fiscals, els altres dient que si estarien disposats a entrar al govern de Madrid quan sempre han dit el contrari.



En fi, els peus a terra són molt comuns al joc de la xarranca, però mai han impedit a ningú continuar saltant a peu coix. I no només aquí, també en tot tipus d'eleccions. Als Estats Units mateix es pot fer el mateix exercici, encara que no sé si allà juguen o han jugat mai a la xarranca o a una altra cosa que no sigui a indis i cowboys.



El cas és que es pot fer una xarranca ianqui, i comprovar cada cop que les promeses de l'Obama i la Hillary es troben amb els peus a terra de la gent. Ja veureu com coincideixen.
Bé, jo tampoc m'ho creia, fins que vaig fer la prova de l'infern. Vaig substituir el nou amb un dibuix simpàtic d'en Satanàs, una mica en l'estil dels pastorets,



i vaig comprovar tirant la teula quants cops la santa església catòlica faria seva la frase: no fem política però... I funciona! Cada cop que la conferència episcopal, o el monestir de Montserrat, o el Papa ha dit alguna cosa que en realitat no té res a veure amb la religió, la pedra se m'ha parat en un número més! Ara, que ja tinc por del què passarà quan arribi a la casella final de l'infern... aquell dia, que en ZP, en Rajoy, en Duran, en Carod, en Benet XVI, L'Obama i la Hillary ens agafin confessats!!!