es prou bo el sistema electoral?

Ahir vaig llegir una notícia que em féu reflexionar. La notícia era el decés als 92 anys, a causa d'un atac de cor, del novè i últim comandant de les forces dels Estats Units que van servir a la República, amb les Brigades Internacionals, a la Guerra Civil Espanyola: Milton Wolff.

Wolff, fou líder i símbol dels voluntaris de la Brigada Abraham Lincoln, en què van servir uns 3.000 nord-americans a l'estat espanyol, dels quals només en resten vius una quarentena.

La reflexió va inciar-se en el punt del repàs mental de les paraules Brigades Internacionals. Les Brigades Internacionals eren unes unitats formades per voluntaris, potser forçosos, vinguts de països d'arreu del món per lluitar en la Guerra Civil Espanyola al costat de la República i en contra dels exercits colpistes, i feixistes, del general Franco. I moltes vegades aquest voluntarisme internacional, si no resultava mort en el camp de batalla, podia equivaldre a perdre els drets polítics del voluntari al seu país. Per què arriscar-se a anar a lluitar per uns ideals a l'altra punta del món?
De les paraules lluitar per uns ideals la reflexió em va conduir a pensar com un país democràtic, com era l'estat republicà espanyol del 36, es va veure abocat a una guerra fraticida, preludi del que després seria la Segona Guerra Mundial. I com aquesta s'inicià perquè, d'una manera força democràtica, Hitler va dissoldre la República de Weimar i proclamar el III Reich, un estat autoritari, centralitzat i, curiosament, antidemocràtic.
Sense saber com la ment es va aturar a la paraula democràcia. Ara per sort vivim en una democràcia sense els perillosos tics que a Alemanya van alçar al poder a Hitler, o que a l'estat espanyol van conduir cap en una guerra civil. Ara bé, no tot són flors i violes. Vivim en una democràcia, diguem-ne oblidada, avorrida o cansada. Oblidada perquè potser no som prou conscients que tenim la responsabilitat d'exercir la nostra sobirania. Avorrida perquè hi ha molta gent que no veu, o sent, la utilitat de l'execució de la seva sobirania. Cansada perquè veu com la seva opció política queda molt lluny de fer-se rellevant.
Potser, i aquí es van aturar els enllaços de paraules al cervell, potser sí que el nostre sistema electoral no és prou bo. Potser amb uns altres criteris d'elecció de candidats o un altre mètode de recompte més just la gent s'animaria a anar a votar.
Pd Molt recomanable el següent enllaç.

per fer crispetes

Bé ja se que a aquesta hora fer i menjar crispetes pot semblar una mica excessiu, si es que no aneu a una sessió matinal de cinema. Però aquest matí es un d'aquells matins que dius, em ve gust esmorzar salat. I una cosa porta a l'altra, i ja que hi érem, doncs, per què no crispetes? Un bon bol, ple fins dalt, i anar menjant mentre veiem la pantalla. Perquè això si, les crispetes sempre sempre han de tenir una pantalla davant, si no, ni tenen el mateix gust, ni es disfruten de la mateixa manera.
I gairebé es igual el que posin a la tele. Polítics? Doncs endavant amb l'espectacle. Ara que venen eleccions molt millor. Discursos, promeses i alegries durant almenys un mes. Bé, també algunes propostes que poden ser mes o menys interessants i sobretot moltes moltes desqualificacions personals i de partit. Què millor que veure als polítics en acció per passar un bon mati de dissabte ( sempre que no s'escolti el Bon Rotllo, és ben clar). I tot i això quan no estan preparant colònies o fragàncies de partit, que sembla que és la última tendència.
Però també ens podríem divertir veient com fins i tot a Anglaterra, al totpoderós aeroport de Heathrow, també tenen problemes i dels grossos. Sí, sí, està malament riure's de les desgracies dels altres, però mira, reocnforta de tant en tant veure que no només l'aerport del Prat és un desastre, sino que tambe poden succeir aquestes coses, fins i tot als millors aeroports del mon. Ara, compte, que les pel·lícules de por acaben amb totes les crispetes pel terra i els ensurts a flor de pell!



O ara que hi ha aixo del pa i la mantega, o el bread and butter si algú sap anglès, doncs podem menjar crispetes sense ni tan sols encendre la tele, amb una mica de sort, una corrua de models amb mes o menys gana passaran pel rebedor, a ma cerca d'un lloc xocant per desfilar. Què millor que el menjador, un matí de dissabte, amb un pot de crispetes, el batí i les pantufles, i una desfilada de models... Ai que em sembla que aquestes
crispetes estaven massa salades!!!
Crispetes a la gola, efecte farigola!

I què mengen?

Aquells que mirem el Polònia, que som molts, ens diverteixen molt les paròdies del Rei que protagonitza Toni Albà. Un dels gags mítics és en Josep Cuní cantant de rap, acompanyat de Chávez, el Rei, i Pilar Rahola fent paròdia del cèlebre Prou! d'en Cuní i Porque no te callas! del Rei al president de Veneçuela, i evidentment bolivarià, Hugo Chávez.



Chávez, el real eh? no en Latre, compleix el que diu. Sí potser amb 2 setmanes de retard però va prometre l'alliberament d'hostatges. En canvi, el president del govern de l'estat espanyol, l'encantador de serps José Luís Rodríguez Zapatero, és un hàbil pronunciador de promeses que no s'acompleixen. Suposo que tots recordareu allò de Aprovaré el Estatuto que apruebe el parlamento catalán...



o bé aquella frase, del 29 de desembre, que feia referència al terrorisme d'ETA Dentro de un año vamos estar mejor que ahora...



l'endemà la fastuosa T4 saltava pels aires.



I per més inri, en un acte del Congrés dels diputats va prometre que les Rodalies es traspassarien el dia 1 de gener d'enguany. Doncs no. Ni estatut, ni millor, ni Rodalies.
Com deia Hugo Chávez ha aconseguit que les FARC, Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia, una organització guerrillera d'ideologia comunista de Colòmbia, alliberéssin el passat dijous a la tarda dues polítiques colombianes que mantenien segrestades a la selva. Són Clara Rojas, companya de candidatura de la també segrestada Ingrid Betancourt, i l'exsenadora Consuelo González. Les imatges de l'alliberament em van impactar pel que significaven. A tots els telenotícies s'ha vist com les dues preses polítiques s'acomiaden dels seus segrestadors al mig de la selva i arriben a un aeroport veneçolà on els familiars les esperaven després de sis anys de segrest.
Us imagineu 6 anys aïllats del vostre món? 72 mesos visquent al bell mig de la selva colombiana. 2190 dies (sense comptar els anys de traspàs) donen per molt. Però per alguns, aquestes 52560 hores no són temps suficient per haver provat un tomàquet o una taronja. O com a mínim això és el que es desprèn d'una enquesta feta a uns 2500 escolars barcelonins. El tomàquet és un aliment desconegut per a un 20% d'aquests escolars, tot i que segurament ells mengen entrepans, de pà amb tomàquet, per esmorzar al pati del cole.
Un petit afegitó, Zapatero va prometre retirar les tropes d'Irak i ho va fer. Zapatero també va promoure la llei Matrimonis (i divorcis) de persones del mateix sexe. I també ha fet trobar una fragància nova al PSC tot i que uns i altres ja sabem quina mena d'olor fa.

... per comprar piles!

No és que els juguets hagin parat de sobte, ni que necessiti posar piles al comandament de la flamant nova televisió de plasma que els reis m'han portat. És més aviat que necessito una mica d'energia després de quedar completament pla a causa de les festes, els dinars, sopars, berenars, sobretaules i ressopons de les passades setmanes i sobretot veient la costeruda pujada de gener. Des de baix, la rampa cap a febrer se'm fa pràcticament insalvable!
Jo crec que les alcalines no seran prou potents: mireu les piles alcalines que portava l'Obama i de sobte, el que havia de ser un Tsunami Obama va i s'atura per les llàgrimes de la Hillary Clinton:



Ja ho deien els grans: no posis les piles a l'aigua que després no van! I és clar, amb tanta onada, i mar de fons, doncs les bateires s'han acabat oxidant. Si és que si no es fa cas dels avis i mira el què passa!
Ara, que no sé si les piles recarregables acabaran de funcionar. L'exemple el tenim a les properes eleccions a les corts espanyoles, que sembla que siguin “2008- La Revenja” i on s'hagin de pasar pel mateix calvari de desqualificacions, extremismes i mitjes veritats o mentides directament per guanyar les eleccions a qualsevol preu. Hi ha gent que això de recarregar les piles, ho enten com tornar a fer el què prèviament ja s'ha demostrat equivocat.
Però les bateries de liti sembla que tampoc seràn massa la solució. A mi em va dir una font ben informada (que és com ara diem als antics ocellets) que els negociadors catalans amb l'estat venien tots carregats de bateries de liti, plutoni i Iridi, i que ni així van aconseguir cap traspàs de la Renfe ni molt menys les balances fiscals, ni res que se li assemblés. Ja veieu, ni el conillet de duracell podria treure res del govern quan les eleccions estan al cap del carrer.
Doncs res, pensant-ho millor, jo per mirar de remuntar cap a Febrer, crec que passaré de piles i bateries, i compraré la dinamo. Si, bé, he de fer una mica d'exercici,



però diuen els avis, també, i aquesta vegada els faré cas, que l'exercici, al final, fa més bé que mal! O sigui que... a moure mans i peus!
Frase feta: Piles al gener, són fetes malbé!

Anthony and the Johnsons

La primera recomanació musical del Bon Rotllo, just a tocar de Reis, és un disc que ja té dos anys, però que mai hem comentat al programa. Es tracta de Anthony and the Johnsons, i el seu treball I'm a bird now. Anthony and the Johnsons en realitat són el cantant Anthony Hegarty i una banda que li dóna suport. Anthony Hegarty és tota una personalitat, i per tractar d'entendre una mica com canta podríem dir que és el Falete de Nova York: ambigüitat sexual a les seves lletres i una veu que pot ser tan suau com portentosa. A més, I'm a bird now compta amb la participació de gent com Boy George o Rufus Wainwright, que també juguen molt a la confusió.
Un disc preciós, romàntic, a vegades dur, però sempre una delícia per escoltar, com per exemple



La típica recomanació que el boca-orella fa un èxit: I'm a bird now, d'Anthony and the Johnsons.

Les ONG's a debat

El passat dissabte 29 de desembre, com molts de vosaltres recordareu, les seleccions d'Euskal Herria i Catalunya van disputar un partit amistós San Mamés. El resultat d'aquest partit de, per desgràcia, costellada reivindicativa va concloure amb un empat a un i una lesió greu d'Albert Jorquera.



La Federació Catalana de Futbol pagarà uns 300 euros per dia que Jorquera no pugui jugar amb el Barça. Tan de bo d'altres seleccions oficials fessin el mateix que la Federació Catalana de Futbol.
Aquells mateixos dies la selecció de Camerun, amb Samuel Eto'o, havia de jugar contra Galícia. La selecció de Galiza, una de les signants de la Declaració de San Mamés juntament amb Euskal Herria i Catalunya, es va quedar sense veure jugar a Eto'o perquè el Barça va recomanar al camerunès que no forcés la màquina fent servir un dubtós criteri de nacionalisme.
En canvi Eto'o sí que va jugar un partit amistós a la Côte d'Ivoire amb finalitats benèfiques. En aquest partit, ara sí amb molt bon cirteri, el Barça sí que va donar permís perquè Eto'o jugués l'esmentat partit benèfic. De tots és ben sabuda la bona sintonia que hi ha entre Joan Laporta, president del Barça, i Samuel Eto'o. A més, tan el Barça, a través d'Unicef i Eto'o a través de les seves aportacions a ONG's i projectes propis tenen una estreta vinculació amb l'Àfrica, digume-ne necessitada.
Segurament accions com les d'Eto'o, el Barça o personatges famosos com ara Bono són campanyes per posar a sobre la taula alguns dels problemes que hi ha al món. I, com iniciatives de noms mediàtics i d'entitats no governamentals poden ajudar a aportar solucions allà on realment és necessari.
Tot i així, hi ha de tot a la Vinya del Senyor i accions com les de la ONG francesa l'Arca de Zoè o Intervida han posat al descobert la cara fosca de l'ajuda humanitària: tot s'hi val pels diners. Per sort, aquests casos són aillats i de la gran majoria d'ONG's que veiem al nostre voltant com ara Metges Sense Fronteres o ens en podem refiar. Tot i així casos d'aquests fan mal, potser massa.

Hi havia una vegada...

la idea d'intenar escriure (i fer!) un blog. Bé doncs som-hi... a veure com funciona això d'esciure (quasi)-periòdicament.