la democràcia del Chiki, chiki

Sembla que la democràcia és injusta. Per una banda la majoria de candidats que concorren a les eleccions sempre guanyen. I per l'altra aquells que esperàvem quelcom més d'aquestes eleccions ens sentim una mica defraudats.



Què se n'ha fet de la gent que el dia 1 de Desembre reclamava, entre moltes altres coses i com a molt mínim, responsabilitats per la (mala) gestió del caos de rodalies i les obres de l'AVE? On ha anat a parar tota aquella gent que va perdre molts quartos durant l'apagada del passat estiu? Algú em pot respondre a on és el Català Emprenyat?
Sembla que la campanya ideada, entre d'altres, per en Zaragoza ha sorgit efecte. La campanya compte que vindrà el llop s'ha convertit en efecte crida cap al vot malanomenat útil i la desactivaci\'o, com per art d'encanteri, del Català Emprenyat.



Una campanya, aquesta campanya de can PSC, que amb prou feines ha aportat alguna idea nova, algun debat o una proposta realment trencadora. Simplement s'han limitat a dir: voteu-nos que nom\'es nosaltres us protegirem del dolents



Potser si els participants del concurs Salvemos Eurovisión s'haguessin encarregat de fer una campanya de l'estil saragossià en contra d'en Chikilicuatre, ara en Rodolfo Chikilicuatre no seria el representant de l'estat espanyol a l'Eurovision song Contest, a Eurovisió. Però la democràcia ja ho té aixà, encara que a molts els hi costi de d'acceptar, a voltes guanyen uns i a voltes d'altres. I ara li ha tocat al Baila el chiki, chiki.



Addenda Us afegim la versió que es presentarà a Eurovisió després de retocar la lletra per fer-la políticament correcta.

... per fer bunyols

La quaresma és una gran paradoxa.



En teoria hauria de ser quaranta dies de gran penitència, dejuni i reflexió espiritual, preparant-nos per el clímax de la setmana santa. Processons, fuetejos, ni carn ni ous, i tots arribar a dilluns sant ben afamats, ullerosos i celebrant el triomf de la vida sobre la mort.
Però avui en dia la quaresma són bunyols. Bunyols d'aire. Tot fals. Almenys abans els rics podien passar d'aquesta falsedat pagant uns quants diners perquè a ells no se'ls apliquessin les mateixes penitències que a la resta de mortals, però ara ni això. On anirem a parar, tots a passar de tot, a omplir-nos el ganyot i a oblidar-nos dels pecats antics i moderns.



Ja s'hi pot escarrassar el vaticà a predicar els nous pecats de l'època d'internet (de moment navegar per internet encara no és pecat, però tot arribarà) que ara ja no ens esforcem ni en dissimular. Ja pot pujar el pollastre, el pa, el vi i les coses de menjar, que seguriem comprant a mans plenes i seguiran sobrant tones d'aliments, com a la fira d'alimentària. Ja no cal ni fer penitència, ja tneim el festival d'eurovisió que ens redimeix com a persones i demostra que la tele és un gran espectacle mediàtic que s'ha de prendre el menys seriosament possible.
Fins i tot els polítics reconeixen les derrotes (alguns) i alló que deien amb tanta alegria els periodistes que aquí no dimiteix ningú, o tots guanyen, és menys cert que mai. Dimissions a tot arreu, mals rollos entre companys de partit, fuetejos i processons de setmana santa als passadissos del parlament... bé potser si que hi ha qui encara celebra amb tota l'alegria masoquista aquests dies de quaresma... Potser després d'haver-se empatxat de bunyols!!

Es comença pel pinyol
i s'acaba com bunyol!

Un (molt) trist atzar

Aquells que un dia vàrem sortir de viatge cap a la recerca de la Pau i la Llibertat dels pobles per escollir lliurement el seu futur cada cop que un cadàver apareix, suposadament en nom de la Llibertat dels pobles, és quan se'ns fa més difícil encendre més torxes en el camí de la cerca de la Llibertat. Torxes enceses per fer veure un raig de claror en aquests moments de foscor.



Des d'aquí, els del Bon Rotllo ens afegim a les mostres de condol a la família d'Isaías Carrasco i condemnem enèrgicament l'assassinat a sang freda, suposadament en nom de la Llibertat, d'Isaías. La última víctima d'una interminable llista de morts. Una mort que, a dia d'avui, ja podem assegurar que en els papers els necis, i evidentment sempre en nom de l'amiga de la Mafalda,



la intoxicaran i la faran servir d'arma llencívola contra l'enemic de torn.
A Arrasate avui sembla que no hi ha demà perquè hi ha gent que no pot acaronar, ni besar, amb tota la seva pell completa l'anhelada Llibertat. Però companys no és això. Per un trist atzar, Issaías s'ha aturat i ha caigut a terra. Deixem un ram de flors vermelles i seguim buscant el cau de la Sirena enllà enmig de la mar. Una Sirena anomenada Llibertat.



La Llibertat, que un cop trobada, tots la poguem acaronar i besar a plena llum del dia.

La reflexió profunda

Totes les enquestes



apuntaven que el partit que s'ha de disputar aquest cap de setmana tenia un clar guanyador. Tot i així les últimes enquestes, que n'hi ha que les hem de veure per internet, apunten a un empat entre els dos principals candidats al títol.
I és que a principis de temporada, després d'un passat una mica tortuós, infaust i amb promeses mai complertes, el principal candidat al títol semblava que agafa suficient embranzida per poder guanyar clarament.
Però últimament, al candidat a revalidar el títol, les coses se li han torçat una mica. I és que després d'intentar vendre fum amb quatre espectatives sembla que se li comença a veure una mica massa el llautó. I, sobretot, aquesta mania de vendre fum li pot acabar passant factura en favor de l'aspirant.
Evidentment estem parlant del Madrid i el Barça... penseu que estem en jornada de reflexió i no podem reflexionar per vosaltres. Sembla que el Madrid es desinfla una mica després d'un inici de temporada quasi perfecte. I el Barça, tot i la lesió de Messi, està relativament aprop del Madrid a la Lliga. La Lliga, l'únic títol dels quatre a que aspirava el Madrid, és cosa de Barça i Madrid.

... pels llaços.

No de llaços de regals



com hauria de ser, sinó de llaços de solidaritat:
1 Un llaç negre de solidaritat amb el poble basc, i amb la família d'Isaias
Carrasco, assassinat ahir per ETA.
Un llaç negre de dol, perquè tornem a tenir una jornada de reflexió tenyida de mort i de desesperança, de tristesa i ràbia.
2 Un llaç negre contra la violència. La violència que ens ataca a tots, ja siguem regidors, estudiants en vaga, o dones maltractades. Un món que s'entesta en fer-nos veure que som massa imperfectes, i que hem de treballar encar molt per solucionar els problemes d'una manera racional, utilitzant el convenciment i la raó, el cervell, el cor. La força, mai.
3 Un llaç que avui hauria d'haver estat violeta,



el color del moviment feminista que commemora avui el dia internacional de la DONA treballadora, i qe també es tenyirà de negre per les dones mortes aquest any a mans de la violència de gènere que no s'ha aconseguit desterrar.
Un dia per fer llaços, i per esperar que el futur sigui millor.

Si estàs trist, i et manca l'alegria,
vinga, fes córrer la melancolia,
vine amb mi,
t'ensenyaré la cançó de la felicitat.

L'aigua, un bé escàs o no la sabem aprofitar?

Quan hom és petit, canalla o xaval, acostuma a tenir un amic imaginari. Hi ha gent, però, que l'arrossega fins a ser més ganàpia i, inclús, fins a ser un home fet i dret. Per exemple, l'altre dia llegia que als 27 anys un jove va posar a subhasta a l'eBay el seu amic imaginari perquè ja s'havia fet massa vell per a ell. El més curiós del cas és que havia rebut ofertes de dos mil euros pel seu amic imaginari.
I per amics imaginaris, la nena imaginària d'en Rajoy. L'assessor de campanya que li va escriure el comiat final de l'insuls debat de dilluns passat hauria de passar a engrossir la cua de l'INEM. Per començar, és una còpia d'un discurs de final de campanya de Calderón. No el Ramón Calderón president del Real Madrid. El Calderón president de Mèxic. I per acabar qui es creu aquesta història de la nena imaginària rajoniana?
Un altre candidat a tenir amics imaginaris, i aquest amb més raó, és el nen de la Carme Chacón, que no sé si sabeu que està embarassada. Potser haureu sentit que és un embaràs electoralista, com el de la dona de Blair en el seu moment. Però jo vaig un pèl més enllà... es podran aparellar el nen de na Carme Chacón i la nena imaginària d'en Rajoy? Seria un amor impossible al més pur estil shakespearià?
Més val no fer prediccions i esperar-nos a que la cap de llista a Catalunya pel PSOE, bé si voleu PSC-PSOE, trenqui aigües. I ara que surt el tema de trencar i aigües... ja és ben curiós que aquesta setmana, de campanya electoral per si ho havíeu oblidat, sortia a la premsa que hi ha una canonada que perd tanta aigua com la necessària per omplir tres piscines olímpiques al mes. Tenint en compte que fa molt de temps que es té constància d'aquesta fuita perquè ara s'amplifica tant la notícia?
La resposta és senzilla. Fer veure, o intentar fer creure, a tots els potencials electors que el color polític al qual representen són els que més es preocupen per l'aigua: un bé, actualment, tant escàs com el debat polític entre Rajoy i Zapatero de dilluns passat. Tot i així, si fa tant de temps que ens dediquem a omplir piscines olímpiques de manera desinteressada quina credibilitat tenen aquells que per una banda promouen els decrets per estalviar aigua i per l'altra no poden evitar les fugues?
Que es dediquin a vendre aquesta aigua omplepiscinesolímpiques a Beijing que enguany, any olímpic, segur que en tenen moltes per omplir. D'aquesta manera, com a mínim una mica de negoci faríem i, així de passada no malgastaríem l'aigua.

... per tallar-se els cabells

Mira, no ho sé, però he descobert que això dels pentinats també és un signe de "reputació artística", i més des de que vaig veure a en Javier Bardem donant les gràcies als germans Cohen per haver-li posat el pitjor pentinat de la història del cine, i de rebot guanyar l'Oscar! Jo en aquestes circumstancies i com comprendreu, doncs no puc evitar pensar que una visita a la perruqueria no només representarà el canvi hollywoodià que necessito a la meva vida, sinó també pot ser l'inici d'aquell somni de viatges de plaer constants que tant anhelo.
Si no m'hi obliguen per una subscripció popular, evitaré tres pentinats: el d'en Bardem, el de l'Anasagasti ( que per sort encara tinc cabell per no haver-m'hi de posar una ensaïmada al cap)
i el del neo-Aznar, que ara va amb la melena al vent i sembla que està imposant la moda allà on va. Encara no es va veure al debat entre en ZP i en Rajoy, ni al d'ahir entre els candidats catalans, però espereu uns anys ...
Ja que els debats han de ser rígids, monòlegs gairebé doncs què millor que animar-los amb unes cabelleres exhuberants, com un anunci de xampús. Potser l'efecte seria el mateix, els pocs indecisos que encara quedessin, acabarien votant per l'anticaspa brillant or, o l'acondicionador efecte diamants.
Ara que potser no, potser me'l talli perquè sembla que amb les previsions de restriccions d'aigua que hi ha, i les canonades d'abastiment amb forats per on s'escapa el riu amazones es veu, el més segur es que arribi al dia que l'aigua de l'ensabonada del cabell s'acabi abans de fer l'esbandida. I llavors, rieu-vos dels catalans emprenyats i dels esvorancs al gornal o al
carrer K. Llavors veureu quina és la fúria del poble català, sortint amb les falçs al puny i el cabell mig ensabonat!
Decidit, me'l tallaré curt, fàcil, i que es renti amb un filet d'aigua, no fos cas...!!!!

Si en el món vols triomfar

ves els cabells a tallar!