Capitals d'Europa: Budapest

La Paris de l'Est o la Perla del Danubi aixi és coneguda la capital hongaresa, la ciutat que hem triat per conèixer.

Capital d'Hongria, d'uns dos milions d'habitants (la sisena capital més gran d'Europa) i qua va ser fundada el 17 de novembre de 1873 per la unió de 3 ciutats, dues al oest del Danubi: Buda i Obuda i un altre a l'est: Pest.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

La moneda oficial són els florints hongaresos (1€ = 260 florints)

Podem arribar a Budapest en avió en linia directa desde Barcelona. Clickair ofereix bitllets a partir de 40€.

El transport públic de Budapest és molt extens: metro, autobusos i tramvies us portaràn d'una riba a l'altre del danubi. Destaquem, precisament, el metro el més antic de l'Europa continental.

Informació sobre allotjament al web http://www.budapestinfo.hu

LLOCS D'INTERÈS

Budapest és membre de la Organitzacio de ciutats amb Patrimoni Mundial, així que té nombroses coses a veure.

Monuments: Les Basiliques de St. Esteve i St. Maties, el Parlament de Budapest, el Castell de la ciutat o un recorregut per la linia 2 del tramvia us permetrà coneixer plaçes i edificis, són algunes propostes.

Balnearis: Budapest és rica en fonts termals i en balnearis. El més conegut és el Balneari Géllert, que conserva les instal.lacions originals del segle XIX.

Museus: el de Belles Arts, el Museu Jueu, el Museu Historic de la Ciutat (al Palau Reial) o el Parc de les Estatues (amb escultures de l'època socialista que van ser retirades del centre de la ciutat i agrupades en aquest parc).

AGENDA CULTURAL

Entre el 14 i el 30 de Març es celebra el Festival de Primavera, amb nombrosos actes programats.

Destaquem l'actuació, el proper dia 23 de Març, de la Hungarian National Gypsy Orchestra al Institut Italià de la Cultura, amb el famós Ferenc Santa Jr. com a primer violinista.



Si us animeu a fer una escapada cap a Budapest, al web http://www.budapestinfo.hu hi trobareu tota la informació que necessiteu.

Bon viatge!

La historia me absolverá

Fa uns cinc anys el diari dirigit per Marcelo Otamendi, l'Egunkaria, va ser clausurat per la pressumpta vinculació de la direcció amb l'entorn més proper d'ETA. Realment tancar un diari és un dels atemptats més greus a la llibertat d'expressió perquè tancant un diari es tanca, alhora, una manera de veure, i exlpicar, una realitat a una certa part de la població. Per què aquesta els estats tenen aquesta mania de silenciar les veus, que al seu parer, desafinen?



En canvi, costa molt fer veure que hi ha polítics que desafinen, i alguns desafinen molt!.



Sobretot aquells polítics que avui diuen A i al cap de cinc segons diuen no A. És a dir, exactament el contrari. Això sí que són veus incòmodes i desafinades... Per exemple, el senyor Mas en una entrevista de fa, curiosament cinc anys, deia que ser la llista més votada no era condició indispensable per governar



i ara vol fer firmar contractes, amb llums i taquígrafs, per respectar la llista més votada?
Tots sabem que de quin peu calcen els diaris, en temes d'afinitats. No és d'estranyar que la mateixa informació s'expliqui de manera sensiblement diferent segons el diari. Això és el molt lícit, però el que no ho és és que el diari es converteixi en un diari oficial del partit amb el qual es senten afins. No pot ser que un diari menteixi de manera descarada per defensar la postura del partit, del govern o l'equip de futbol de torn. No veuen que s'estan emmetzinant ells mateixos convertint-se, sobretot en èpoques electorals com l'actual, en uns mers diaris oficials.
I precisament un diari, el diari oficial del règim de Fidel Castro, el Granma publicava un article. Bé més que un article es tractava d'un comunicat escrit pel mateix Fidel Castro. En aquest comunicat, llarg com un dia sense pa o inclús més llarg que un discurs del mateix Castro, el Comandante Castro anunciava la seva retirada.

... per donar-hi voltes.

Bé és una opció, no gaire emocionant tot sigui dit de passada. Però de fet és una mica el què hem fet tots aquesta setmana.
Si exactament, però és que el món de les notícies, aquesta setmana semblava això, un gran parc d'atraccions, amb llumetes, cançons estridents, nens i nenes amb xuxes i cavallets de fira donant voltes incansablement.



No parlo només de l'inici de la campanya, que ja és això, el gran parc d'atraccions de la política, sinó d'altres notícies, com per exemple l'arribada del TGV, o l'AVE, a Barcelona. Això sí que era un gran núvol de cotó rosa. Encara que el mateix dia hi haguéssin retards a les rodalies, i que la gent patís per la seguretat dels ponts, túnels i passeres, tots els mitjans van fer la seva gràcia com qui ven números pels "autos de xoque".



Aquest hi envia reporters per veure què va més ràpid, si l'AVe o l'Avió ( resultat, si fa no fa...), l'altre envia reporters per veure què va més ràpid, si anar en AVE a Madrid o anar en tren normal a Ripoll (és va més ràpid a madrid, comprovat), l'altre es fixa en el menú de pambtumaca que tenen al tren, l'altre en si les terminals estan més buides, i tots en una gran festa del vaixell pirata, aquell que roda roda, i al final et trobes de cap per avall i preguntant-te però que hi faig jo aquí!!!



Ai, no parlem de política que estem en campanya com ja he dit, i no convé que els partits se'ns queixin per veure qui surt més o menys. Ara que em sembla que aquesta setmana qui ha tingut el seu dragon Khan particular ha estat Kosovë, i sembla que no acaba. Comença la setmana pasada essent part de Sèrbia, i l'acaba reconegut per la gran majoria d'Europa (22 països sobre 27 de la UE), els Estats Units, i amb Rússia dient que podria tenir la temptació d'utilitzar la força. Em pensava que aquestes coses només passaven a la guerra freda, però ja veieu, avui, la guerra freda és més aviat una sínia com les de viena, ara a dalt, i ara a baix, i donant voltes i voltes sense parar. Anem en compte i no ens maregem massa!

Primer provoquen el mareig

després arriba el cabreig!

No ha de fer por la independència

Dijous passat en un partit ajornat de la Serie A italiana, l'equivalent a la primera divisió de futbol Ronaldo, actual jugador del Milan, es va trencar el tendó rotulià de la seva cama, diguem-ne sana. Aquells que ens agrada el futbol Ronaldo, tot i el seu passat madridista permeteu-me la llicència, ha representat el màxim exponent del davanter centre elegant, plàstic, efectiu i, per sobre de tot, un golejador nat.
Pensareu què hi pinta en Ronaldo al Bon Rotllo? Doncs aquesta setmana hem patit la primera baixa, i esperem que sigui la última, de la campanya electoral: Josep Antoni Duran i Lleida. Evidentment Duran i Lleida no és el Ronaldo de la política, però sí que Ronaldo ens ha servit per de pretext per parlar de Duran i Lleida, o potser és al revés? Sigui com sigui, l'etern candidat postulat a ministre del govern espanyol va ser operat d'un tumor al pulmó. El resultat és una baixa força sensible a la llista de la federació nacionalista.\\
Tot i així, els camins de la democràcia són inescrutables. Per tots és conegut que Duran i Lleida en força sectors nacionalistes no és gaire ben vist. Per tant aquesta baixa, depen de com es gesitioni per part de la direcció de campanya, pot servir per esgarrapar vots en alguns dels sectors descontents d'Esquerra.
Però la democràcia té moltes cares, a voltes massa. Sense anar més lluny Artur Mas, que ha agafat el protagonisme de Duran i Lleida, es torna a veure pactant amb Zapatero per obtenir la contrapresatació a Catalunya. Ara que si li surt com la última vegada, el dia de la foto de la Moncloa, Artur Mas ja es pot calçar.
Una altra vessant és la democràcia en el seu màxim exponent: el referendum. El poble té la veu per decidir el futur d'una llei, com va passar amb la Constitució Europea a França. I això és el que va passar fa uns anys ja, per exemple a Montenegro que va ser, gràcies a un referendum, el primer estat del segle XXI. I ara arriba, o estem a les portes de veure néixer, un nou estat: Kosovo.

... per posar-se la bufanda.

M'entren ganes de dir: Jordi Perales, Bon rotllo, Paris. Si, una mica fent de corresponsals itinerants. I en part a causa del fred, que aquests dies a Brusel.les ha fet un fred que pelava, amb boira baixa, i sense sol de cap mena. Ja ho veus, estic a punt de posar-me a favor de l'escalfament, no global, de l'escalfament local, a veure si és possible que les pujades de
temperatura es concentrin en àrees molt petites de les ciutats, i si pot ser que afectin allà per on passo. Ara que em sembla que això ja fa anys que es va inventar, i se'n diu bufanda. I res, doncs m'he decidit a estrenar LA bufanda.
LA bufanda, aquella que sempre cau per Nadal, reis o aniversaris i sants variats, i que amagues al fons de l'armari per por que algún dia tinguis la temptació de posar-te-la. JO avui m'he aixecat valent, m'he dit, avui em poso la bufanda i sense manies ni complexos... bé, però me la poso a
quilòmetres i quilómetres lluny de les persones que veig cada dia, no fos cas que es pensessin que sóc un cutre!!
Si però es que això de les aparences està molt més extès del qué sembla! Mireu en Sarkozy. Si he vingut a Paris és en part per culpa seva. Per veure, per aprendre més aviat com ha aconseguit aquest senyor a treure's de sobre tots els complexos, enfundar-se bufandes, ulleres de sol i botes de cowboy, lligar-se a una model-cantant-devoradora-d'homes, i avall que fa baixada! Ara que també ha perdut gairebé tota la credibilitat que tenia, i a les enquestes baixa que dona gust, però això de les enquestes, qui s'ho creu oi?
A Madrid mateix, totes les enquestes diuen que guanyarà el PSOE. Doncs, jo el qué no entenc eés perquè estàn els socialistes tan nerviosos, i anunciant que arriba l'AVE al bell mig de la campanya electoral,i......... patam !!! precisament ara ens munten vagues per desprestigiar-nos, mestres, metges, els de l'autobus de Barcelona... Ara que els del PP no és que estiguin molt
més tranquils, entre promeses de controlar la immigració, que si els cambrers d'abans si que sabien servir tallats, i no els pobres sudamericans o marroquins d'ara, que si la familia tradicional està topcada de mort, que si l'apocalipsis que si la fi del món. En fi, ja veieu, les aparences no enganyen, i més ara que si et fan fotos amb el mòbils aquests d'última
generació que han presentat al congrés de Barcelona doncs estem apanyats! Jo per si de cas, em poso la bufanda, me'n vaig a un lloc ben glamurós, i almenys que el marc no desentoni gaire!

Vigila molt on t'enbufandes
si no vols males propagandes !

It's the economy, stupid!

Hi haurà un dia, no gaire llunyà, que caldrà fer la reflexió sobre quin model volem per la immigració.



Un model que s'assembli al de França, a l'anglosaxó o potser fer-ne un de bell nou. Un debat que s'ha de mantenir fora dels tòpics i de demagògies que ens permetin fer, encara que soni a utopia, una societat millor i més justa per a tots. I remarco el tots.



Però ara, en plena pre, i no tant pre campanya electoral, no és el moment. Perquè els candidats busquen els titulars. I a voltes els titulars són simplement propostes que intenten vendre fum o fer volar coloms.



Com per exemple la idea de plantar cinc cents milions d'arbres, en quatre anys, feta per Mariano Rajoy. Sembla que aquesta vegada el cosí físic d'en Rajoy no hi té res a veure en aquesta proposta faraònica per lluitar contra el canvi climàtic. Els càlculs ens donen uns quatre arbres per segon durant tota la legislatura... un pèl exagerat, oi?



Però no només el candidat popular fa propostes, diguem-ne agosarades. El candidat socialista, José Luís Rodríguez Zapatero va prometre, si sortia reelgit evidentment, quatre cents euros per barba a aquells que fessin la declaració d'hisenda.



I aquesta promesa (pre)-electoral la va emmarcar en el marc, valgui la redundància, de la lluita del govern per intentar paliar els efectes negatius, encara que no ho vulguin reconèixer, que provoquen a les nostres butxaques els núvols negres econòmics.



I és que l'economia no acaba de funcionar bé. Tot i que diguin que és passatger fa força temps que al comprar un pis ens regalen un viatge, o el primer any de la hipoteca. Fa setmanes que podem veure a la televisió anuncis de cotxes que ens asseguren que el primer any, el cotxe és gratuït. D'uns dies ençà hi ha cadenes de supermercats que venen la llet, un dels productes d'ús quotidià que més s'ha encarit en els últims dies, en packs d'estalvi. El pack, que fins fa poc eren de sis bricks, ara són de quatre. Ai carai, jo em pregunto, on està l'estalvi? Per un preu que abans me'n donaven quasi sis, ara me'n donen quatre... potser ens volen fer combregar amb rodes de molí.

... per jugar a la xarranca

Si és un bon dia per jugar, i jugar al carrer, treure els guixos, els dacs

o els llapis de colors, i pintar al terra, dibuixar aquella graella

que pintàvem quan jugàvem a la xarranca, agafar una bona teula o una rajola ben cuita, i aclarir la gola per cantar allò de :
Un, dos, tres, xarranca,
un dos tres a peu coix...
No és que em senti nostàlgic, tiempos pasados siempre fueron mejor que diuen, però no és ben bé el cas. Més aviat és que he descobert que la xarranca és un mètode més efectiu de predir el futur que la bola de cristall.
Sí , mira, no és que m'hagi convertit a cap secta xarranquera, ni que el Feng Shui m'hagi trastocat. És la simple constatació que donant un codi als números de la xarranca és possible endevinar, o almenys intuir el què passarà en un futur proper. Per exemple:
Posem que el 9 significa "eleccions". Tiro la pedra i cau al nou. Doncs tots els passos que faci a peu coix, signifiquen les vegades que els candidats prometran coses impossibles de complir, i cada vegada que caigui amb els dos peus, representen les vegades que els electors els veuran el llautó. Ja veureu com és matemàtic, de cada dos salts a peu coix, a la tercera la gent ja s'adona del truc.



Però com que cal que continuï el joc, doncs fem veure que no s'ha vist. D'exemples n'hi ha a centenars i a tot arreu, en Rajoy prometent plantar milions i milions d'arbres, en Zapatero
prometent tornar 400 euros, l'AVE arribant a Barcelona la setmana de les eleccions, uns prometent les balances fiscals, els altres dient que si estarien disposats a entrar al govern de Madrid quan sempre han dit el contrari.



En fi, els peus a terra són molt comuns al joc de la xarranca, però mai han impedit a ningú continuar saltant a peu coix. I no només aquí, també en tot tipus d'eleccions. Als Estats Units mateix es pot fer el mateix exercici, encara que no sé si allà juguen o han jugat mai a la xarranca o a una altra cosa que no sigui a indis i cowboys.



El cas és que es pot fer una xarranca ianqui, i comprovar cada cop que les promeses de l'Obama i la Hillary es troben amb els peus a terra de la gent. Ja veureu com coincideixen.
Bé, jo tampoc m'ho creia, fins que vaig fer la prova de l'infern. Vaig substituir el nou amb un dibuix simpàtic d'en Satanàs, una mica en l'estil dels pastorets,



i vaig comprovar tirant la teula quants cops la santa església catòlica faria seva la frase: no fem política però... I funciona! Cada cop que la conferència episcopal, o el monestir de Montserrat, o el Papa ha dit alguna cosa que en realitat no té res a veure amb la religió, la pedra se m'ha parat en un número més! Ara, que ja tinc por del què passarà quan arribi a la casella final de l'infern... aquell dia, que en ZP, en Rajoy, en Duran, en Carod, en Benet XVI, L'Obama i la Hillary ens agafin confessats!!!

A Bologna presto!

Des de sempre ens han dit que cal estudiar per ser, com diuen les persones de sexe femení d'edat avançada,



per ser, deia, una persona de profit i poder ajudar als nostres porgenitors a tirar endavant el nucli familiar. Sembla però que aquesta visió paternalista de l'estudi, lluny de canviar, encara viu emmascarada en segle XXI.
Permeteu-me una llicència que no serà molt ben vista en segons quins cercles. Sí teniu raó em poso la bena abans de la ferida... però hi ha ments molt susceptibles. Ahir Microsoft llençava una oferta d'uns trenta cinc milions d'euros per comprar Yahoo. L'empresa de Bill Gates, un estudiant enveja de qualsevol àvia de les que deia al principi, té la capacitat econòmica d'intentar competir amb Google, una empresa que els propietaris de la qual també que serien l'enveja de qualsevol àvia. Aquestes dues empreses serien el paradigma perfecte d'empresa creada per estudiants de profit que volen els sistemes educatius.
Però ara marxem a un altre lloc d'Amèrica. En concret a Memphis. Ahir saltava la sorpresa que Pau Gasol, fins ahir jugador dels Memphis Grizzlies, és nou jugador de Los Angeles Lakers.



El mític equip de Magic Johnson,



Kareem Abdul Jabbar



o Kobe Bryant.



Tots ells també són l'enveja de qualsevol àvia, i ja és curiós sense el mateix nivell d'estudis de Bill Gates.
Estic d'acord que els dos exemples són potser massa tendenciosos però serveix per il·lustrar que potser no tothom ha de tenir un títol per ser quelcom a la vida i que, evidentment, tots no som Pau Gasol. Sembla que ens trobem immersos en un espiral que ens empeny a estudiar perquè sí. I això és un gran perill, que els polítics semblen no tenir en compte, perquè pot provocar un fet molt greu com la banalització de l'ensenyament.
En canvi, el que sí que haurien de promoure els polítics, i governants, és l'excel·lència en l'ensenyament: posar tots, i emfatitzo TOTS, els mitjans perquè aquells que vulguin estudiar tinguin els millors recursos. Només d'aquesta manera es permetrà l'avenç real del país. I un bon exemple d'això és l'obligació d'aprendre anglès. Són accions com aquesta la que posa les bases per la construcció efectiva d'un país. I llavors precisament no caldrà que anem a buscar miralls estrangers. Ni la NBA ni Microsoft.

... per restaurar un armari

Tampoc sé ben bé perquè m'hi embolico, potser és perquè m'enyoro, o perquè em sembla que aquesta ciutat de Brusel·les és tota massa vella i decrèpita, però quan aquest matí m'he llevat i he vist l'armari de casa, m'han entrat unes ganes terribles de restaurar-lo. Sí sí, ja sé que no en tinc ni idea de restaurar mobles, però no crec que vagi molt més enllà de netejar-lo d'arnes i cucs d'aquells que el corquen per dins, polir-lo i passar-li dues capes de vernís oi? No pot ser tan complicat i més veient els processos de restauració d'aquesta setmana, mireu:
-Primer, l'església. Jo m'insipiro molt en l'església. Si una cosa té és la capacitat de sorpresa i de ficar-se a tot arreu dient que no no s'hi volia mesclar. La declaració de la conferència episcopal espanyola és el cas paradigmàtic. Quan diuen que no s'hauria de votar a partits que negocien amb terroristes, en realitat diuen que s'ha de votar a Izquierda Unida, l'únic dels partits d'àmbit espanyol que mai ha negociat res amb els de la ETA. Ja veieu, l'església també s'ha restaurat, i sembla que avança en la confluència amb el moviment per una altra globalització, ajudant als que des de la caiguda del mur de Berlin s'havien quedat orfes ideològics.



Molt bé un punt per a ells! El què no entenc es com s'ha pogut dir que l'església donava suport al PP. I ca home! Que no que no, que les arnes als mobles eclesiastics no suportarien als Rajoy i companyia, que al cap i a la fi són uns liberals i massa moderns per els propòsits del senyor. Que li preguntin al Jiménez Losantos!
-Segon el Tomate.



Això de l'església i el Tomate deuen ser coses paraleles, perquè quan el Tomate denuncia, l'església emmudeix, i quan l'església obre les cavitats pulmonars, el Tomate el fan fora de la programació. Parlant de corcs, i mobles vells que s'airegin, què millor que culpar de tota la porqueria a la televisió a un programa i quan sigui necessari, doncs apa, al carrer! I ja s'ha acabat la teleporqueria? Senyors, ni de conya com dirien al Tomate precisament. Però ves, potser la Pantoja, la duquesa de Alba i el cardenal Rouco estaran més tranquils. Tot sigui per la tranquilitat d'esperits! Amén.
-Tercer les xuletes. Més que restauració les xuletes estan en procés constant de reinvenció. EL vernís no serveix, els mètodes tradicionals van donant pas a les noves tecnologies, mòbils, pinganillos a les orelles...



Però sembla que encara hi ha qui confia en la tradició , la laboriositat i perquè no dir-ho, l'entranyable xuleta a les palmes de les mans. Si no tenim
manera de semblar seriosos, d'haver estudiat durant mesos i setmanes (que ja entenc que dóna molt de pal, a mi també m'ha passat), o de conèixer els problemes del país, doncs vinga, xuleta al canto! Ara, que esent polític o política, cap de llista per més inri, i que t'enganxin... doncs potser hauria de demanar consell a l'església que ve repetint el seu missatge sense xuletes i sembla que estiguin recitant les lletanies.



Jo , vist tot aixó, i que la restauració está de moda, no m'hi penso més. Em passaré el cap de setmana tancat, esnifant vernís per arribar el dilluns amb la sensació de que ja que no puc reclamar a ningú pels mobles vells, i que sembla que aquest món que vivim es un gran armari corcat, al menys a casa ja no tindré cucs que me'l corquin!

Si el corc veus sortir,
vernís, denúncia i a fugir!

A Barcelona diu?

Dels primers detergents per a la rentadora que en tinc constància és Dixan. No pas per les seves qualitats per deixar la roba més blanca i més neta que qualsevol altra marca. El recordo perquè la caixa del detergent en pols era una magnífica caixa per tocar la bateria.



Sí, sí la bateria...



perquè com diu en Quimi toco la bateria... amb les extremitats.
Més endavant el detergent Dixan es va fer famós per posar nom a un suposat grup islamista radical: el Comando Dixan. Resulta que la policia, en plena psicòsi del terrorisme islamista, i després d'una investigació poc afortunada va detenir un grup de persones suposadament islamistes radicals, suposadament disposats a fabricar i fer explotar bombes.



L'acció policial, lluny de convertir-se en un èxit esdevingué la riota de la lluita antiterrorista, i segur que a les escoles de policia la posen d'exemple de com no s'ha d'actuar.
Potser l'ombra d'aquesta acció policial pesa massa en la consciència en el col·lectiu policial i social. Per una banda hem vist i escoltat els responsables policials mesurant molt les paraules i donant poquíssimes dades i aclariments sobre els hereus del Comando Dixan: els detinguts del Raval.
Cada dia les notícies han anat apareixent en comptagotes i a cada nova notícia s'embolica més la troca amb més obscurantisme, que curiosament és un obscurantisme velat. No és ni de bon tros l'obscurantisme baladrer i malgirbat de les dos línias de investigación acebenianes.



Amb tot ens hem trobat amb una mica de res barrejat amb sense. De manera que un grup de gent ha estat detinguda i acusada. Els únics que sí que s'han manifestat clarament són els grups que defensen, d'una manera molt legítima, la innocència dels detinguts i acusen als cossos de policia i als polítics d'estigmatitzar un col·lectiu. Ara que, potser, aquesta suposada estigmatització és intentar fer-nos passar gat per llebre perquè quan la policia deté un grup d'etarres la gent no deixa d'anar als restaurants bascos, oi?

... per rampoinejar

Sí, és una mica complicat fer una cosa que ni tan sols surt al diccionari, oi? Bé, jo, rampoinejar li'n dic a treure's de sobre rampoines, coses inservibles i que es van acumulant, i que les tens per tot a casa i mai es troba el moment ni de guardar-les, ni de fer-les servir, ni ta sols de llençar-les.



I tot això per què? Perquè avui i no la setmana passada, o la vinenet? Doncs perquè aquesta setmana ha estat una mica com en dirien les gitanes, de mal fario. I a mi m'han dit que el mal fario, el més lluny possible, deu ser les arrels gitanes. Veure com detenen a tot un comando de persones presumptament disposades a immolar-se al metro de Barcelona, fa molta i molta por. Encara fa més por l'ús polític que es pugui fer d'aquest fet per part de persones sense escrúpols, sense cap consideració per la gran majoria de la pacífica comunitat pakistanesa o musulmana, i amb moltes ganes de demagògia i trobar respostes fàcils i immediates.
I veure com cauen les borses arreu, i com s'aproxima un núvol negre negre amb llamps i torns que criden recessió, crisis!! jo ja veig venir als anunciadors del mal temps, aquells que diuen, jo ja ho avisava! Jo ja sabia que vindria, o els pitjors, aquells que et diuen, tu el que has de fer, o ara toca... jo creuo els dits, busco fusta per abraçar-m-hi, i si puc fujo corrents.
I perquè no perdem la costum se'n va la llum allà a Badalona, perquè uns lladregots roben el coure de les instal.lacions, que es veu que estan molt ben protegides, gairebé tant com les ovelles a la muntanya i sense pastor. O veure una vida jove, i prometedora com la del pastor de Brockeback Mountain Heath Ledger, acabada de sobte i tan ràpida...



Ja us ho dic, en vista a tot, i mirant al calendari i veure com s'acosten eleccions, i això no farà sinó augmentar de volum, m'he decidit a seguir el consell de la gitana del mercat i apa, canvia canvia que esto se acaba!!!

No guardis més rampoines
si no parles amb falòrnies